TREMPAPICS

De peus esquerdats i canals cap al sol

2012-02-12T20:24:00.005+01:00

Un altre cop vàrem fer la Canal Occidental del Gra de Fajol petit, aquesta vegada sense cordes i el que escriu estrenant piolet.
Un plaer de neu, una mica d'airet però suportable, i un solet ben bó un cop arribats a la carena.

Teniem la intenció de fer al dia següent més canals per la zona (si el temps ho permetía), perfeccionant la nostra exquísida tècnica, pero una lesió al peu del company feu renunciar i férem mitja volta a l'endemà per buscar al metge que l'atengués, cortesía de la Feec.
Uns dies més tard l'altre cap verd també va caure en una lesió, aquest cas corrent pel seu poble, hi ha més a més era el dia del seu aniversari..., però aquests dos que teniu aqui baix no es rendeixen, que hi han moltes muntanyes per donar guerra i paissatges que admirar!!!

"El sentit de l'aventura és indispensable per la nostre supervivència, perquè només ell ens permet superar allò tràgic i suportar les desgràcies i les proves trobades en el camí."

Anaïs Nin

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Cap d'any a la Muntanya, que celebrem 200 Entrades!!!

2012-01-26T17:37:00.007+01:00

El dia 31 de Desembre, per tant últim dia de l'any, el vam passar al nostre territori, la muntanya, va ser un bonic colofó d'un any irregular, muntanyament parlant.
Va ser un dia asoleiat i ventós, redescubrint noves zones pels voltants de la Serra del Montmell (Puig de la Cova 762 m.)

Track recorregut
Reportatge Fotogràfic

També celebrem les 200 entrades amb el present escrit, molt desnivell i kilòmetres explicats i impregnats d'alegria i emoció...

I encara hi han tantes muntanyes per visitar, grans espais per veure, kilòmetres que recorrer, desnivells per pujar i baixar, sol i pluja, vent i neu, calor i fred, i vida, molta vida.
Intentaré explicar-ho de la millor manera possible, perquè els records no se'ls emporti el vent ja que em sento orgullós de cada passa donada a la muntanya.

Estic content perquè la guspira crema més que mai al meu cap i a les meves cames, perquè tinc gent propera que sé que m'acompanyarà tota la vida per aquests terrenys d'aventura, i perquè i a muntanyes infinites i infinita alegria per abastar-les.

Que segueixi girant la roda, sempre endavant!

SaluT i Muntanya!!!

Molló Puntaire i Cim dels Avencs

2012-01-22T20:44:00.003+01:00

Després d'escriure una entrada llargueta on els protagonistes eres dos follets xics i pics que trescaven per les serres de Mestral, una errada humana (o sigui meva) a borrat tot l'escrit sense poder fer marxa enrere (Em cago en tot), com la enrabiada es gran i no tinc ganes de tornar a reescriure, ho simplificaré, i molt:

Poble en reconstrucció, fred, boira, vent, crestes, avencs, fòssils, sol, escalfor, forats a les roques, font, mar, roques esmolades, cims, colls, camps abandonats, foscor i llum...

EL BALL DE LES ALÇADES

FÒSSILS

Tot el que pot donar la muntanya a dos follets xics i pics trescant amb els ulls oberts i amb la millor de les companyies...

Reportatge Fotogràfic
Track seguit

Una mica de música per desestressar:

SaluT i Muntanya

Via Gabarró

2011-12-31T20:11:00.004+01:00

Un any i mig després, surt el video d'una de les rutes més disfrutones per assolir el sostre de Catalunya, i no només la Pica d'Estats, també tots els seus satel·lits!

Aprofitem per desitjar-vos un Feliç Any Nou! Ple de muntanyes i grans espais!!!

Via Gabarró from Albert Cano on Vimeo.

Quedeu-vos fins al final del video!!! ;-)

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic de Secà
Reportatge Fotogràfic Rankor
Reportatge Fotogràfic Potaverda

SaluT i Muntanya!!!

El Pirineo revelado

2011-12-20T19:14:00.003+01:00

Quatre mirades d'un món extint

El Pirineo revelado from Emilio Casanova Producciones on Vimeo.

Les muntanyes són les mateixes, les persones que les habiten ja no....

SaluT i Muntanya!!!

Natura entre Molins de Vent

2011-12-09T10:54:00.005+01:00

Sortideta depanera per l'Obaga del riu Corb, boscos de Pi i Roure, avistaments de rapinyaires, petjades i explicació sobre el funcionament dels Parcs Eòlics i el seu impacte en el medi ambient.

Una cosa em queda clara, si volem seguir consumint electricitat al nivell actual, millor utilitzar aquestes energies, encara que no són inocues pel medi ambient, si que són més netes que les fòssils.

I si no DECREIXEMENT.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Natura!!!

Xin-xin...

2011-11-29T16:52:00.004+01:00

I això que ens llevem en un camp llaurat prop del nucli de Granollers de Rocacorba, plou, un xin-xin incessant, decidim sortir a caminar, malgrat la pluja l'ambient es prou agradable.

Ens internem al corriol que puja muntanya amunt, tot moll, tot exhuberant, verds i ocres i bolets, molts bolets sortint de qualsevol indret imaginable...xin-xin...

Baixem un coll, tornem a pujar i començem a endinsar-nos entre la boira al bosc màgic, de les fagedes i dels bolets gegants, en diuen camí dels morts, nosaltres ens sentim ben vius, xin-xin....

Arribem al cim (Rocacorba 970 m.) on la lletjor humana a deixat traça, i on la boira i els núvols no deixen veure el panorama, una mica més avall un santuari amagat ens fa feredar, xin-xin...

Seguim baixant, més ocres i més verds, coves tel·lúriques i roques barret, cranis de vaques i bolets, més bolets...xin-xin...

Xino-xano hem arribat i el xin-xin ens ha acompanyat, i nosaltres ens axinem de riure, i de felicitat!!!

Xin-Xin...!!!

Reportatge Fotogràfic
Track utilitzat

SaluT i Muntanya!!!

Bassegoda

2011-11-23T16:09:00.006+01:00

Dos anys després d'intentar el cim del Bassegoda (1374 m.) vàrem decidir-nos a provar-ho de nou, i ho varem aconseguir, amb penes i treballs això si, pero fou una aventura ben profitosa per tothom, sens subte molt millor que quedar-se a casa mirant la tele, i deixar passar aquesta vida tan curta que tenim. Aprofitem-la doncs! I si es a la muntanya molt millor!

Varem triar la mateixa época de l'any, la tardor, que en aquestes contrades es mostra en plenitud pel boscam caducifoli dels vessants d'aquestes muntanyes, tan petites en alçada, pero a la vegada tan superbes en vistes (llàstima que vam tenir boira al cim) i que s'han de treballar per arribar als seus cims...

Aquell dia erem una bona colla, alguns ja cortits en això de la muntanya, d'altres menys, i fins i tot algú primerenc en aquestes sortides muntanyenques. Per aquesta heterogeneitat de persones, per haver sortit un pel tard i per la llargada del cami, s'ens va fer tard, i vam tornar als cotxes envoltats de la foscor mes absoluta, només tres lots per set persones (ja sabeu, una lot sempre va bé nens/es), pero s'ho va valdre, a més a més la temperatura fou molt agradable durant tot el dia, només cal dir que vam arribar als cotxes amb una samarreta, i ja era negra nit...

L'excursió es de traca i mocador, corriols entre el bosc, tarteres, pujades i baixades franques, obagues i zones assoleiades, ermites, rierols, vaques i gripaus, i una grimpada final per assaborir mes si cal el fet d'arribar al cim (perque al cim vam arribar TOTS, no vé d'uns metres!)

Hi van haver moltes relliscades i culs a terra, pero em vaig fixar en les cares cansades de tothom a l'acabar el periple, i sens dubte ho recordaran durant temps (per bé o per mal! jaja!) d'això es tracta, que aquell temps per la muntanya ens faci sentir vius, i que al tornar a casa, i pensar-ho amb perspectiva, sentim que les hores passades per la Garrotxa, trescant per les seves muntanyes, va ser un temps ben utilitzat i profitós...., i que vam arribar al cim, que collons!

Reportatge fotogràfic
Ressenya de Senderisme i Teca

SaluT i Muntanya!!!

La muntanya que ens va parir!!!

2011-11-09T17:16:00.007+01:00

I això que començem a trescar desde la població de Vilaplana, enfilant-nos a la Serra de la Mussara pel Camí de les Tosques.

Un cop a dalt, flipem amb la gentada, que passa? Hostia tú! Que foten el Rally Costa Daurada i passa pel bell mig del nostre camí! Bé, ens quedem uns moments a veure si passen els vòlids, i efectivament, començen a passar ràpids com el vent, quin control tenen aquests pilots!
Llàsima que l'espectacle sigui tan penós a altres nivells, entre ells la mateixa gent, brutícia, inmundícia deixada als vorals, uff....

I això que continuem el nostre camí i ens enfonsem a l'Avenc de la Febró, i ens teletransportem a un altre món, ni rastre d'humanitat i de sorolls estranys, pur misteri, comença a ploure a l'exterior i nosaltres ens sentim troglodites a la cova mentres dinem quelcom i expliquem històries, em fet refugi a les profunditats de la terra.

I això que sortim de l'avenc reptant entre cabitats fosques i estretes, ens sentim estranyament bé i emocionats, el poder de les profunditats ens atrapa i sortim a l'exterior mullats i bruts enmig de la pluja, com si fos un part, la muntanya que ens va parir!!!

Els primers moments a l'exterior són d'incertesa, uns fan salts al tot o res, d'altres creuen escales sobre l'abisme..., tot es una bogería maravellosa.

Ja em sortit del més profund del bosc, ara entrem quasi sense adonar-nos a les tenebres fantasmagòriques d'un poble abandonat (La Mussara), lloc de llegendes i desaparicions inexplicables, nosaltres només i vam trobar les restes d'una humanitat perduda, i un cim (Punta de les Airasses 1017 m.) de vistes amagades...

Només quedava baixar pel Camí de les Campanilles, muntanya avall per retrobar Vilaplana, això si, just abans d'arribar a la plana el cel s'obrí i la contrada ens recompensà amb les seves vistes.

Mes tard, a Torredembarra, bones viandes i bon beure, per rematar la feina, si senyor!

Quin dia més bonic!!!

Reportatge Fotogràfic
Ressenya seguida

SaluT i Muntanya!!!

Brama

2011-11-02T12:22:00.003+01:00

Escoltar la brama en plena nit estrellada, es com estar en un altre planeta per uns moments, no sembla d'aquest món, i en canvi pertany molt més a aquest món que la "civilització" humana, s'ha de tornar als orígens....

Pujar el volum a tope!!!

Un escrit molt interessant de la zona on vàrem escoltar la brama dels cèrvols, ja que d'avistaments ben pocs...

Reportatge Fotogràfic

Track

SaluT i Braaaaamaaaaaaaaaa!!!

Essències...

2011-10-29T10:59:00.006+02:00

"Demà millor que avui..."

Un arbre ancià i majestuós, el seu ritme de vida es lent, exasperadament lent per la ment humana, esclar, nosaltres tenim un temps finit i ho sabem, ell potser també ho sap, pero segurament creix i viu tan lentament per assaborir cada moment d'aquesta terra preciosa, ja que pot, ho aprofita, es savi.

Uns paisatges escolpits pel vent, la pluja, la neu i el sol durant mil·lenis, i nosaltres partíceps de tot allò, encara que només fos per un instant ínfim en la història d'aquestes muntanyes, i un moment en les nostres vides...

Cim, on conflueixen les forçes tel·lúriques, pell i roca units suportant els elements estoicament, elements que moldejen, canvien i transformen tan la pell com la roca, i amb el pas del temps les junten per sempre...

Sol, font de vida, canvia el paisatge, pero no la essència, com la pell, que un dia es margirà però per sempre la essència quedarà...

"Demà millor que avui..."

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

Camins vells, indrets nous

2011-10-19T18:25:00.005+02:00

Quantes vegades hauré caminat per aquest camí que avança per la vall de Sant Nicolau, en solitud i ben acompanyat, de nit, de dia, hivern o estiu, sempre amb gent que estimo.

Son camins, paisatges, aigües, cascades, estanys i muntanyes que poden explicar una vida, la meva vida, i espero traçar-ne tants, com anys de vida tingui.

Estany Corticelle

Sempre hi hà un indret nou per descobrir...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

Dos crisalidas al Roi

2011-10-16T11:43:00.002+02:00

Si tinc un lloc màgic aquest es la Vall de Boí, i dins d'aquestes muntanyes hi ha indrets on la màgia es tranforma en record i amor, sobretot amor.

Estany Roi

On hi han crisalidas que "s'arrebujan" juntetes....Crisalida 1!!!

Ah! També varem passar per altres indrets màgics anomenats Pla de la Cabana, roi petit, collada de Fenerui, Pic d'Estany Roi...
Som rics, de dia tenim la muntanya infinita per caminar-la i admirar-la, per la nit tenim l'hotel de milions d'estrelles per somiar.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

Mm 2011

2011-10-06T11:10:00.000+02:00

Aquest any erem quatre, tres vam acabar.
Dos extraterrestres van volar fins arribar al final,
Un valent va caminar fins l'èxit,
L'altre va volar fins a Sant Llorenç Savall, on l'esquena li indicà que potser no era una bona idea seguir, potser...

Gran Matagalls nens, felicitats als corredors, ningú sap l'esforç que suposa fer tal gesta, felicitat al caminador, sé que es el patiment de tantes hores caminant, i em felicito a mi mateix, per volar per 1ª cop 45 km, quina sensació mes collonuda!

De secà: 13'20
Potaverda: 13'39
Albert el Gran: 16 i pico? No et trobo nen.
Aka: 6:30 a Sant Llorenç

Si torno a fer aquest tipus de proves tinc clar que serà corrents.

Evolució

SaluT!

Forquetas

2011-09-29T10:42:00.000+02:00

Un dia de les darreries d'Agost un parell de trempapics feren una sortideta amb l'intenció de deixar-se veure per algun tresmil, no fos cas que es perdés la costum....

Viatget de nit havent currat, vivac al costat d'una pista d'aterratge deserta i d'una carretereta, que semblava que no hi havia de passar ningú fins que de bon matí una colla de camions de gran tonatge a mil per hora ens despertà del nostre bonic son de mil estrelles, caxins la mar..., estàvem a un pas d'una maravellosa gravera....

Esmorzarem i férem via cap a la Vall de Benasc, primer fins al poble d' Eriste, per després entomar la pista que ens havia de deixar al parking del Pont d'Espigantosa, prop de la magnífica cascada d'Espigantosa (res a envejar a d'altres més famoses...).
D' allà (ja caminant) ferem via pel camí que ens menà al Refugi Àngel Orús (Hotel del Resplandor pels amics).
Seguirem pujant amb un cel encapotat però amb una temperatura extraordinària per caminar, val a dir que només ens trobàrem una colla de tres de les terres del sud de la península, que ens preguntaren pel camí cap al "Pocé" a lo que nosaltres responguérem gentilment.

Però nosaltres no anàvem cap al Posets, el nostre caminar ens portà a l'ibon de Llardaneta, un enclavament superb on un grup nombrós d'sards ens feren poses estàtiques perquè nosaltres li donéssim a la càmera fotogràfica com bojos, tenien clar que mai els podríem encalçar amb les nostres dues cames i els respectius pals de trekking...

Ja teníem a la vista el nostre objectiu, els Pics de la Forqueta (3007 i 3004 m.), un muntanyot d'allò més atraient, ens rehidratarem i començarem la forta pujada al coll de la Forqueta o d'Eriste (2860 m.), d'allà només calia grimpar seguint la fina linea que menava cap al cim.

Quin espectacle redeu!!! Estàvem al rovell de l'ou dels tresmils, allà on miressis trobaves massissos imponents, sempre amb el gegant Posets mirant-nos altivament.
Férem el ronso una estona, l'esforç i l'indret s'ho valien, ens sentíem exultants per tanta bellesa al nostre voltant, només calia mirar i veure, reposar cos i ànima.

Al cap d'una estona ens dirigirem cap al germà petit de les Forquetas, jo no vaig veure clar per on estava anant el meu company, i no vaig saber veure Camí alternatiu (hi havia, caxins), el compi després d'una estona de dubtes importants sobre la relativitat de l'indret on es trobava penjat, arribà a l'objectiu, per després tornar per l'esmentat Camí alternatiu, tan era, no sóc un caçador de tresmils, en tot cas, per una altre vegada ja ho sé.

La baixada la férem com ens agrada als trempapics, muntanya avall sense contemplacions, bautitzarem la via utilitzada com a "Via Trempapics", si en voleu saber més contacteu amb nosaltres, jejje.

Ja només quedava la llarga baixada per la vall de Grist fins a retrobar el cotxe, férem botànica i fauna per la zona per amenitzar el temps, dormirem a les pistes de Cerler havent sopat frugalment, i a l'endemà férem de turistes per la zona, caminada per un PR amb grans vistes del poble de Benasc, compres al santuari/tenda Barrabés, i vermout i dinaret de menú per omplir la panxa.

Tenim feina en aquestes valls, hi tornarem properament.....

Reportatge Fotogràfic (Potaverda/Aka)

Ressenya utilitzada de la magnífica web Engarrista

SaluT i Muntanya!!!

El Russell dels vents

2011-08-24T11:52:00.005+02:00

De poble en poble, de festa Major en festa Major, i de fira en fira, vam arribar al pàrquing de l'embassament de Llauset, tot just per anar a fer nones, on passarem la nit resguardats al cotxe, la nit semblava plàcida però unes quantes tempestes amanides amb pedra arrasaren l'indret, menys mal que no havíem dormit al ras...

El matí s'aixecà gris, com nosaltres mateixos que no havíem aclucat ull en tota la nit.
Ens calçarem les botes i començarem a fer via, cap a on?, doncs cap a les Maleïdes, per primer cop ens volíem pujar a la gepa d'una de les seves muntanyes, l'escollida era el Russell, l'excursió es presentava llarga, solitària i aventurera, com a nosaltres ens agrada.

La temperatura era agradable, no feia sol, no feia vent, amb aquestes condicions ens menjàvem el terreny amb rapidesa, les marmotes cridaven al nostre pas avisant de la nostre presència, fins que el rei de les marmotes ens volgué saludar, amb les seves venerables pells albines ens albirà i ens llançà un crit abans de desaparèixer a les seves coves, potser el crit era un advertiment, o una salutació, fos el que fos nosaltres seguirem el nostre ràpid caminar cap amunt, sempre cap amunt...

Quan arribarem al Coll de Vallhiverna el vent (que ja intuíem a les alçades) feu acte de presència, i quan arribarem al coll dels Bucardos allò fou un festival, sonaven totes les notes possibles, en clau de fa i en clau de sol, però sobretot en clau de muntanya, l'aigua dels estanys es movia anàrquicament, com si fossin petits mars embravits, els núvols anaven passant a una velocitat extraordinària i creant una atmosfera tèrbola i canviant...

Ens atansarem una mica més, ballant entre gegantins blocs, fins que ens aturarem, mirarem el cel, les boires i sobretot, sentirem els vents, i la decisió no trigà gaire, aquell dia les Maleïdes ens estaven advertint, calia fer cas al gran drac, avui no ens deixaria pujar al seu llom, aquell dia només el vent podia fer-hi cap.

I llavors ens vam dedicar a gaudir dels elements, admirant l'espectacle visual i sensorial, que conmou a qui sap apreciar-ho, i que destrueix la voluntat a qui no hi està avesat...

"El vent té ell mateix una influència moral"

Henry Russell. Extret del seu llibre Souvenirs d'un montagnard

Reportatge Fotogràfic
Reportatge Fotogràfic Potaverda
Track (Només anada)

SaluT i Muntanya!

Vent..., núvols i boires.

2011-08-13T12:12:00.005+02:00

Núvols, boires i vent, molt vent...

Núvols que van passant de collada en collada, deixant veure capritxosament el blau del cel, el sol, les muntanyes i les valls, per després, en un instant, tornar a la foscor del gris infinit, del "no saber que hi ha més enllà", de la terra dels éssers fantàstics...

Boires que esguarden el viatger, amagant els camins i les bèsties, confonent la brúixola i la ment, incertesa i dubte, malgrat tot camins que porten a llocs, a indrets físics o mentals, a casa o a l'altre punta del món, per on el viatger avança inexorablement.

Vent, que mou els elements de forma caòtica, pinta quadres abstractes, amb el terrenys i amb tu mateix, a voltes terrorífics i amenaçadors, d'altres calmats i serens, però sense lleis, aquí sobren les lleis i les creençes humanes, només la natura dicta sentència, on de les entranyes de la més dura pedra, surt bellesa.

I tu al mig, cec pels núvols, perdut per la boira, i sord pel vent, i malgrat tot, sents i veus millor que en qualsevol altre lloc, i que en qualsevol altre moment de la vida...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!

Ploma

2011-08-08T11:37:00.006+02:00

Malgrat la meva tristesa, aquest a de ser un indret d'alegria i esperança.

Els voltors em van acompanyar durant tota la jornada, els vaig sentir batre les ales a pocs metres de mi, lliscar per l'aire, poderosos i segurs del seu medi, jo caminava sense esma, només les cames m'havien portat al cim, estava fora del món que en aquell moment m'envoltava, i ells em van fer arribar un missatge en forma de ploma.

I vaig obrir els ulls, i vaig veure tot el que m'envoltava, vaig reconèixer el privilegi d'estar allà dalt, i vaig somriure. Malgrat tot, vaig somriure.

*Excursió als tucs de Castanesa (2861 m.) i Possolobino (2776 m.) des de l'estació d'esquí de Cerler, Juny 2011

* Es una zona amenaçada per l'ampliació faraònica que volen fer de les pistes de Cerler cap a la Vall de Castanesa, encara no se sap si es durà a terme, quan i com, però pinten bastos per lo que he pogut llegir a internet sobre el tema.
La estupidesa humana no té límits.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Passejant pel cel Sobirà

2011-07-23T12:48:00.004+02:00

Escriure o Morir

A vegades un llibre et pot descobrir paratges i rutes que d'altre manera mai haguessis fet, aquest llibre es una mina feta paper, olora a muntanya quan l'obres, emociona veure-ho imprès, i emociona encara més trepitjar sobre el terreny les paraules escrites.
El llibre és titula "Circuits d'Alta Muntanya pel Pirineu Occidental Català, 25 itineraris per carenes del Salòria als Besiberri" d'en Manel Figuera.

A les darreries del mes de Maig vàrem fer el circuit 14 anomenat Ventolau, va ser fantàstic trescar per aquest racó del Pallars Sobirà, sortint de la Pleta del Prat, passant els estanys de Mascarida fins arribar a l'amable Pic de la Coma del Forn (2685 m.) i un cop allà carenar per assolir l'herbat i estètic pic dels Tres Estanys (2758 m.), el gegant fastuós del Ventolau (2853 m.) recòrrer l'aresta per arribar al pic de la Costa Blava (2751 m.) i baixar "a pel" la muntanya fins entomar el barranc de la Coma del Forn i en una llarga baixada anar a petar a l'inici del recorregut.

* D'esquerre a dreta (Pic de la Coma del Forn, Tres Estanys, Ventolau i Costa Blava)

Va ser un dia fantàstic, on els colors de la muntanya eren més vius que mai, els ocres, els verds, el blanc i el blau, i quatre muntanyencs gaudint en plena solitud de tot l'espectacle.

De nou, un dia feliç.

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic de Secà

Track

SaluT i Muntanya!!!

Volta per la Serra del Montsià

2011-07-14T12:27:00.004+02:00

Escriure o morir

A principis del primaveral mes de Maig tres Trempapics feren via cap a la desconeguda Serra del Montsià, enclavada a la comarca homònima, situada a l'extrem sud de Catalunya, amb l'omnipresent delta de l'Ebre regant la plana.
Una d'aquelles serres que veus anant per l'autopista, te la quedes mirant i et dius que algun dia estaria bé fer-hi un ullau, i aquell dia va arribar.

Vam començar una mica tard a rel d'un petit despiste per trobar el lloc de sortida, però un cop començada l'excursió tot va anar sobre rodes, més ben dit, sobre peus, que això es lo nostre :-)

Començàrem a caminar envoltats de camps d'oliveres per després entomar una forta pujada per sender passant per antigues terrasses de conreus, pous i un parell de masos abandonats (Tabola i Rosalea), fa pensar quina vida més dura que durien els habitants d'aquells masos tan isolats a la muntanya.

Val a dir que feu un dia ben assolellat i xafogós, i sent una serra tan pelada ens tocà el sol de ple, sort de l'airet que corria un cop arribats a la carena que era ben agradable i ens ajudà a aguantar la calorada.

Arribats a la carena el primer cim ja el teníem a l'abast, Molacima (748 m.) desde on ja s'albirava tota la grandiositat del Delta que ens acompanyaria durant tota la jornada.
El nostre recorregut no tenia pèrdua, era seguir tota la carena en un seguit de pujades i baixades, grimpadetes i com moltes vegades el sender es perdia ens les haguèrem amb una infinitat de matolls que a voltes feien feixuc l'avanç.
El següent cim fou el punt culminant de la Serra, la Torreta del Montsià (765 m.), on férem un mos, refrescàrem la gola i ens férem la foto de rigor, ens havíem deixat la senyera, menys mal que en un repetidor abandonat just a uns metres en trobàrem una de ves a saber quina anyada, bon servei ens feu.

Començava llavors el tram més dificultós, resseguint l'aresta entre el pedregam, els matolls, les grimpadetes i el constant puja i baixa, sempre com a teló de fons el blau mar mediterrani amb la blanca i magnífica llengua del Delta, un espectacle visual.

El següent objectiu fou la Foradada (698 m.) una altre meravella natural d'aquesta serra, un rocam foradat per l'acció del vent i l'aigua durant mil·lenis, un indret màgic amb unes vistes extraordinàries del Delta, si es que no ens cansaríem mai de mirar-lo.

Férem una paradeta i recularem una miqueta per entomar el GR-92 que ens portà per l'interior de la serra fins al lloc d'inici, un camí que ens mostrà una cara diferent de la serra, més amable i humana, passarem pel Mas del Comú on en uns plafons explicaven el dia a dia d'aquella gent que traginaven per la serra, eren altres temps, sens dubte.

De nou al cotxe aprofitarem per atansar-nos a Ulldecona per fer una birreta fresqueta i unes patatones (per cert, boníssimes) a la plaça del poble.

Un dia feliç

Ressenya seguida del blog Vamos de Ruta
Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Cim, comilona i estany

2011-07-12T12:02:00.004+02:00

Escriure o morir

Cap a finals d'Abril vam quedar amb una parella ben maca que s'estrenaven en això dels Trempapics, vam escollir un passeig òptim per gaudir tots plegats del dia.

Vam quedar a la urgellenca població d' Ivars d'Urgell, i d'allà en un cotxe ens apropàrem a la vora d'Agramunt, en plena carretereta deixarem el cotxe i férem una petita caminada per arribar al primer objectiu del dia, Lo Pilar d'Almenara (457 m.), una torre de guaita del segle XI-XII, grans vistes del Pla d'Urgell i les seves extensions de camps, al nord es guaitava perfectament el Montsec.
Ens feu un dia ennuvolat (mig tempestuós) que donava un contrast magnífic amb el verd i el marró dels camps, el blau del cel...
Just a uns metres de la torre, un vèrtex geodèsic serví per plasmar la foto de cim, i una miqueta més enllà visitarem les runes de l'ermita romànica de Sant Vicenç, poca cosa resta d'ella.

Com la gran caminata ens havia obert la gana tornarem ràpidament a Ivars, on en una fonda donàrem via lliure a la nostra gula, entremesos, plats i més plats, postres, cafès...., ens ho mereixíem després del "palizón" de l'excursió.... :-)

Un cop satisfeta la nostra panxa férem via cap a l'Estany d'Ivars, una meravella natural recuperada de la dessecació soferta l'any 1951, una de tantes marranades que han fet els humans a la natura per propi benefici, menys mal que l'home també té la capacitat de assumir els propis errors i corregir-los.
Ara es un espai ple de vida, un oasis per ocells, amfibis, peixos i per els propis humans un indret de repòs i vida.

Fer la volta a l'estany seguint els miradors i els aguaits, armats amb uns binocles fou una experiència molt gratificant, ho recomano a qualsevol persona amant de la tranquilitat i la fauna.

I finalment ens plogué una miqueta, una remullada inofensiva que feu de colofó a una jornada molt maca, de descoberta de territori i en immillorable companyia.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Refugi perdut

2011-05-24T12:54:00.003+02:00

El proper 14 de Juliol desmunten el Refugi de Mulleres, diuen que pel seu precari estat, construiran un altre 200 metres més amunt a la primera quinzena d'Agost.

Grans records d'aquest indret que sempre quedaran al cor.

SaluT i Muntanya!

Un Pretext

2011-05-19T10:51:00.004+02:00

Nens, anem cap amunt?

“una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."
Gaston Rébuffat. La montagne est mon domaine

SaluT i Muntanya!!!

Guilleries i Andromina

2011-05-16T12:14:00.003+02:00

XIIIICCCCAAA!!!!!! QUE ENS PASSEM!!!!! AIXÒ ES LA GARROTXA!!!

Haviem quedat a la selvatana població d'Osor (inici i final de la present excursió) pero nosaltres ja aprop dels volcans ens adonàrem que alguna cosa fallava! O sigui que apart de fer uns quants kilòmetres més de cotxe arribarem a la cita amb els companys un pel tard. Ups!

Una bonica excursió ens esperava, anavem a conèixer la serra de Guilleries, mai l'haviem trepitjada i la veritat es que no fou una decepció, ens al contrari!
El nom de la comarca era escaient donada la magnitud de la vegetació que ens vam trobar, predominaven els castanyers (fusta produïda per la eva bona qualitat) però també s'albiraven taques de bosc salvatge i d'altres plantacions més curioses com els avets (rengleres d'avetets esparaven crèxer per ser venuts per Nadal...)
La mateixa densitat arbrada aixoplugava una munió d'ocells que la feien petar al nostre pas, era un espectacle sonor!

Arribarem al cim de la serra, de nom curiós (Sant Miquel de Solterra o de les Formigues 1200 m.) donada la gran afluència d'aquests insectes, encara que nosaltres ens trobarem un insecte ben diferent, una massa de mosques embogides per les merdes de cabra que proliferaven per tot el cim..., però abans de retirar-nos a zones més "segures" admirarem les grans vistes que aquest cim facilita (Montseny, Pirineus, Collsacabra, Garrotxa....)

Ferem un mos a la Font sa Guarda i d'allà camí de tornada entomant el GR que ens conduí per una pista fins a Osor novament.

L'Andromina

De camí cap a Osor un sonor Flip! Flap! repetitiu ens dugué fins a descobrir una andromina, dos dels integrants correren a descobrir les entranyes del misteriós aparell i amb grans signes d'excitació descobriren que era un ariet hidràulic, un invent mecànic del segle XVIII, i a plé rendiment!!!

Track

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Homes, muntanyes, fòssils...

2011-05-03T11:41:00.005+02:00

Tinc un amic que viu a la franja i de baixada de la vall el vaig anar a trobar.
Viu a les afores d'Albelda, en una casa amb terrenys i 3 cavalls super ben cuidats.
Ell es un tipus solitari i "assalvatjat", un bon hom que viu al dia.

Em volgué ensenyà una muntanya a les afores del seu poble, prop de Castillonroy s'eleva Sant Salvador (730 m.), una ermita al capdamunt d'una muntanya (o potser es al revés), des del cim s'albiren unes magnífiques vistes del Montsec, del pantà de Santa Ana i de la plana, si senyor, una bona atalaia de voltors!!!

No nomès de paisatges viu l'home, també de fòssils!!! Es increible tenir al palmell de la mà uns relleus que fa milions d'anys vivien i es desenvolupaven al nostre planeta.
Som un instant insiginificant en la vida del planeta (i no cal dir de l'univers), i això em porta a reflexionar sobre les muntanyes...

Les muntanyes que avui estimem i recorrem amb impetu d'aqui uns anys, quan ens morim ho faran uns altres amb les mateixes ganes de descoberta, amb les mateixes ganes de viure i d'estimar, però els anys i els segles passaran inexorablement i elles (les muntanyes) seguiran igual, imperturbables i així generació rere generació fins que l'èsser humà desaparegui.

Potser llavors se sentiran orfes sense que ningú les miri amb desig, les canti, les escrigui poemes o les maleeixi, potser llavors ens trobaran a faltar, pero no trigaran gaire a trobar algú que ens subtitueixi en aquest rol, perque elles necessiten ser venerades tan com nosaltres necessitem venerar...

Que extranya es la vida, oi? I quines ganes de viure-la!

Track
Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Ànima

2011-04-28T16:03:00.003+02:00

A principis d'Abril m'en vaig anar a la meva Vall, podría explicar en un llarg escrit el munt de coses que vaig fer i, sobretot, el munt de sensacions positives que vaig entomar...

Pero a vegades una imatge serveix per explicar tot això i més...

Més que explicar un paisatge o un home físic, el que explica es una ànima.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

33a Cursa del Corte Inglés

2011-04-12T17:43:00.002+02:00

Aquest és el podi d'enguany:

SaluT i fot-li canya!

Roooaaarrrrr!!!!!!!!

2011-04-12T17:00:00.003+02:00

Excursió al Puig de Sant Antoni (409 m.) desde el poble d'Albinyana, situat a la comarca del Baix Penedés.

Un bonic dia de les darreries de Març, perfecte per caminar per aquestes caloroses contrades, desde el poble s'agafa el GR92 fins arribar a la ermita de Sant Antoni de Pàdua, d'allí un corriolet puja fins la carena on ens espera al cap de poc el vèrtex geodèsic d'aquest cimet penedesenc, malgrat la poca alçaria una vista basta s'extenia als nostres ulls, mar, Montserrat, muntanyes del sud, muntanyes del nord, l'extensa plana vínicola...

També descobrirem un indret preparat per fer escalada, i uns avencs per fer espeología, dues especialitats que de moment no toquem, qui sap si en un futur...

La cosa negativa fou la brutícia a la vora de la ermita, apart dels incívics fills de sa mare que són qui tenen la culpa, ja es podríen posar les piles l'autoritat competent de l'indret per tal de netejar-ho com cal.

Mentres menjàvem a la fresca, sentirem una serie de profunds rugits felins, com nosaltres en sabem de la fauna de la zona sabíem que pertanyia a un exemplar de panthera leo, molt habitual a la contrada, coses de la globalització...

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

A prop!

2011-03-31T10:00:00.003+02:00

La primavera arriba, i ella ja ho sap!

Excursió a la Tossa Grossa de Montferri (387 m.) desde el poble de Monferri, on en un estret marge de terreny vam tenir la oportunitat de veure antics rentadors, una cabana de pedra seca, una serp, les primeres papallones i formigues, rapinyaires volant sobre els nostres caps, una torre medieval, uns camps florits, una antiga ermita abandonada i una esglèsia modernista de Jujol.

Sens dubte, a vegades no cal anar-se'n a la conxinxina per "respirar" una mica.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Obrint traça

2011-03-21T09:58:00.004+01:00

Aprofitant una escletxa en l'oratge un parell de trempapics profanarem el mar de neu verge obrint traça, mentres al cel els núvols ballaven la seva sorneguera dança, nosaltres obriem camí pesadament mentres llebres i isards ens ensenyaven la seva majestuosa agilitat en el medi, nosaltres ens podem adaptar, acostumar, suportar, però ells simplement formen part del medi.

El sorneguer núvol ens tapà la vista just quan alçàvem el cap al cim (Puigllançada 2409 m.), menjarem les nostres viandes sota una curiosa nevadeta i tot just ben acabats de menjar s'obrí el cel de nou, la pròxima vegada que vegi aquest núvol li hauré de dir un parell de coses...

La tornada va ser feixuga, almenys per qui subscriu aquestes linias, però s'ho va valdre, prefereixo el patiment momentani, a ser com la gent que ens vam trobar a la tornada, asseguts a la carretera, fen fotos desde la carretera, menjant a la carretera....anclats a una via dissenyada per no moure's del cami marcat.

Sempre preferiré obrir traça.

Aquesta vegada la ressenya utilitzada fou aquesta, de la magnífica plana Engarrista.

Reportatge Fotogràfic

PD: Si pareu a Castellar d'en Hug, bufó poble per cert, pareu a admirar els seus croisants gegantins, i si teniu ous compreu-los i menjeu-vos-els.

SaluT i Muntanya!!!

Brother's (And Sister) per la Serra de Cardó

2011-03-01T11:54:00.007+01:00

Un dia de Febrer ens vam decidir a conèixer la Serra de Cardó, armats amb nous gadgets muntanyencs la excursió fou acabada amb éxit malgrat els camins amagats i mal senyalitzats.
Vam ser-hi quatre germans trempapics que recorreren la serra descobrint els seus íntims secrets pas a pas i en completa i magnífica sol·litud...

Un mas abandonat amb els noms del bestiar intactes, un refugi prop d'una font caudalosa en un indret encisador guardat per el gran teix mil·lenari, uns pins altius i cepats, una gran cova guarda bestiar, un mar de gatosa per deixar navegar l'olfacte, un gran cim (Xàquera o Creu de Santos 942 m.) albirant el paissatge sureny infestat de gegants amb aspes amenaçadores, un bany de sol després de dinar d'aquells que et deixen en total comunió amb la terra, una ermita penjada al buit i un poble (Rasquera) que ens oferí els seus llaminers productes...

Jo us ho puc explicar, però millor anar-hi, perque us emportareu un record per tots els sentits (olfacte, vista, gust.....) díficil d'oblidar...

Reportatge Fotogràfic

Track Utilitzat

SaluT i Muntanya!

Ens han publicat una foto!!!

2011-02-15T10:05:00.006+01:00

Publicada a la revista Grandes Espacios d'aquest mes de Febrer.
(Foto presa el 17-1-09 al Congost de Mont-Rebei)

Fa il·lusió!!!

SaluT i Muntanya!!!

Celebrar l'aniversari al cim

2011-02-02T12:12:00.005+01:00

Un dia ben aprofitat, perquè?

-Sentir l'alta muntanya de nou, els seus paisatges, aires i desnivells....

-Sentir el cruixir del nostre pas per la neu, tan agradable a les meves orelles...

-Sentir els grampons com perforen el gel i la neu dura, i la confiança que transmeten...

-Utilitzar la corda (matusserament) i adonar-nos que necesitem hores de pràctica...

-Sentir com cremen els bessons pujant el corredor empinat, com palpita el cor, com els pulmons van a tope...

-Clavar el piolet a la neu i sentir-se unit a la muntanya...

-Mirar endarrere i veure la traça feta i aprofitada pels companys de cordada...

-Mirar amunt, sempre amunt on el cel d'un blau perfecte ens espera on acaba la muntanya...

-Beure un brou calent suportant temperatures sota 0º, un plaer difícil d'explicar... (Gran Termo, Gran!)

-I celebrar un aniversari al cim, amb pastís i espelma, no tinc paraules.

Gràcies a la ressenya de la gran web Muntanya Viva, quina delícia de plana.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

PD:Andorra, gran terra de muntanya, però no només, també es un paradís fiscal, i com a tal té les seves avantatges en els preus, potser en els propers escrits trobeu un nou apartat amb dades més tècniques de les sortides ;-)

Trescant pel Montsant

2011-01-21T10:25:00.005+01:00

Les serres del sud són sinònim de calma i bellesa, quin gran tresor tenim, som afortunats de que d'en mica en mica les anem coneixent sense preses però sense pausa, trescant per les seves carenes ventades o davallant a les seves valls frondoses.

Pero sempre, sempre us acompanyarà aquesta tranquilitat que tan preuada és en el nostre temps de preses i sorolls sense sentit...

L'altre dia vam fer una volta maravellosa per la serra del Montsant, de les carenes a les valls, de les balmes gegants als camins penjats, pujar i baixar per cadenes rovellades per assolir cims i passar per passos estrets només aptes per gats, res que uns trempapics com nosaltres no poguéssim superar.

També ens va donar temps a perdre el camí marcat (no van tenir res a veure les dues botes de vi que ens acompanyaven, ho prometo) i inventar el nostre propi per arribar a bon port, ja som madurs.

Vam arribar a Albarca (inici i final de l'excursió) just quant l'últim bri de llum solar deixava pas al regne de la lluna, satisfets i contents férem la última xerrameca del dia, un dia ben aprofitat, sens dubte!

El Montsant és màgic.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

100 Cims, començant per casa

2011-01-12T12:43:00.005+01:00

Començo un nou repte muntanyenc, és a nivell personal pero extensiu a tots el companys que de ben segur m'acompanyaran en més d'una ascensió, a qui li engresqui la idea ja sap.

Ah! Pero si no he dit quin repte es! Es el repte dels 100 cims, organitzat per la Feec.

La verita es que hem sembla fenomenal la idea, es una excusa fantàstica per seguir fent el que més m'agrada, pujar cims i descobrir pais.
Els cims es comptabilitzen desde l'any 2006, ja en tinc un fotimer, però encara hem queden bastants, quina il·lusió!!!

El primer cim que he fet pensant en el repte ha estat la Mola (317 m.), de valor simbòlic al ser el més alt del Tarragonés, comarca on vivim la meva parella i jo, tret d'això podem destacar la placidesa viscuda, només un ciclista ens sortí al pas, segurament al ser un dia entre setmana i un cim no gaire atractiu per la plana major excursionista, ajudà al fet.

El poble de Bonastre, inici i final de l'excursió, fou visitat desprès d'endrapar un parell de plats combinats per llepar-se els dits.

Tranquilitat absoluta, si senyor.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Oceans

2011-01-05T11:50:00.005+01:00

De la muntanya al mar, la defensa de la natura no té fronteres.

Un gran documental, 100% recomanable, qui tingués branquias per poder respirar sota l'aigua, quin espectacle!!!

SaluT!!!

Bon Any!

2010-12-31T10:22:00.005+01:00

Per acabar l'any un salt per començar amb força aquest 2011 que ens truca a la porta!!!

*
Un munt de muntanyes ens esperen, serà aquest any la de la 1ª ascensió a l'Aneto, i al Canigó?, sortirem de la nostre llar per viatjar lluny per fer muntanyes? escalarem? ferratejarem? les canals no tindran secrets per nosaltres?

Del cert es que ens ho passarem genial!!!

També vull desitjar bona entrada d'any a tota la gent que de forma anònima (o no tant) segueix les nostres activitats a través d'aquest blog, sort a tots ells!!!

SaluT i Muntanya!

*Ho sé, l'escrit de la fastuosa jornada que ens portà a coronar el sostre de Catalunya s'està fent de rogar i molt, problemes tècnics (encara no resolts) m'han dificultat extraodinàriament la tasca, aviat, aviat...
Va ser una aventura acollonant, eh nois?! :-)

Benvingut Hivern!

2010-12-23T12:26:00.005+01:00

Una nit de un dissabte de Desembre boiròs i fred ens plantarem a l'embassada de Sallente, allà férem nones entre un cel espectacular i ple d'estels fugaçes i unes muntanyes que s'intuien blanques..., només quedava pujar a l'endemà cap amunt i gaudir d'això d'aqui sota.

Panoràmica des del Tossalet de la Coma (2732 m.), mirant cap al Peguera i companyia.

Un vent de pocs amics ens rebé a les alçades i el pla inicial de pujar el Montsent de Pallars l'ajornàrem per un altre dia, sincerament, tan ens en foté, el que ens rodejava era preciós.

Grans espais! Neu, roca i cel!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

La meva tardor...

2010-12-02T13:03:00.017+01:00

Començà a l'octubre, per la Serra de Prades, vaig anar a visitar la Mola d'Estat (1135 m.) pel camí, sol com un mussol em vaig trobar boscos de mores (boníssimes), pintades enigmàtiques i un pel inquietants (qui sàpiga que es que m'ho digui), un fantàstic escurçò, els primers arbres pintats de tardor i un cim d'aquells per reflexionar en sol·litud...

Paraules: Sol·litud, escurçò, mores, enigma...

Reportatge Fotogràfic

Seguim a l'octubre, el següent pas fou complir un vell somni, pujar el Posets (3375 m.), segona alçada dels Pirineus, acompanyat d'en de secà férem nit al Refugi Angel Orús, per a l'endemà escometre l'ascensió final al cim.
Preciosa vall la de Grist que ens la vam recórrer de baix a dalt i a l'inrevés, un ambient tardorenc melancòlic, vent, fulles, bolets, les primeres neus de la temporada, fred..., un espectacle visual i de sensacions, tan les terribles fuetades del vent i del fred a les alçades, com la tranquilitat i el vent melàncolic de la vall, colors blancs i ocres d'una tardor que ja era una bella realitat en aquells indrets del Pirineu axial....
Ens vam creuar en varis moments una colla de les terres de Tarragona bastant heterogenea, gent experimentada amb un xicot de Puerto Rico, amb el seu accent americanitzat i les seves bambes de ciutat (ens van comentar que li van deixar els pantalons, jerseis, etc....), un boig perillós o potser mal informat, si ets boig (i nosaltres ho estem sens dubte) cal ser-ho amb consciència i ben equipat...
Llàstima de la nuvolositat que ens privà de la preuada vista desde el cim, tan es, vam volar per sobre els núvols...

Paraules: Colors, vent, fred, neu, melangia...

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic de Secà

Encara al mateix mes vam girar-nos per mirar el sud, al segon sistema muntanyós de Catalunya després del Pirineu, Els Ports, serralada prou desconeguda, límit i principi de moltes coses, reals i irreals, límit real de la fageda europea, límit fals de la nostra cultura, volíem trobar el Faig Pare i el Pi Gros, no hi vam arribar, començarem a caminar massa lluny, però trobàrem a canvi un bell paisatge per descobrir, relleus i arbres singulars, per tornar-hi aviat...
Em va acompanyar en aquesta descoberta la meva marietadelullviu.

Paraules: Relleus, arbres, sud. límits...

Reportatge Fotogràfic

Canviem de mes, ja som al Novembre, al mig de la tardor, anàrem a buscar un "pecio" muntanyenc, les restes d'un avió estavellat als anys 90 a la Serra de llabería, no el vam trobar, el bosc, brut, desfet, salvatge per les ventades i les nevades de l'any anterior ens barrà el pas, malgrat tot férem la caminada de rigor fins on la llum ens deixà, pel camí engreixarem uns quants kilos menjant fruits del bosc, ametlles dels camps abandonats, raïm sobrant de la collita i pomes de pomers deixats de la mà de deu, llàstima que de bolets no en sabem un borrall perquè hi havia un fotimer...
Hem va acompanyar en Potaverda, com som animals inquiets i no teníem suficient a l'arribar a casa ens posarem en calça curta i férem una mica de footing pel poble...

Paraules: Pecio, bosc salvatge, fruits del bosc i de conreu, poble...

Reportatge Fotogràfic

Un dia després uns quants trempapics férem via cap al Montsant, bota de vi en mà conèixer el Congost de Fraguerau fou una bona cosa, terra d'eremites, coves, pau, reflexió, també ens atiborrarem de fruits del bosc i aquesta vegada els entesos del grup colliren uns quants fredolics, però per atiborrament el del restaurant d'Ulldemolins, ens vam posar les botes a base de sopa d'avellana, truita al suc i demés delícies gastronòmiques, es ben cert que per conèixer el territori s'han de provar les viandes, i a fer de deu que ho vam fer...
També vam aprofitar per fer una petita manifestació del nostre rebuig a la visita del Papa a Barcelona, indret inmillorable per fer sentir la nostre veu.

Paraules: Eremites, coves, fruits del bosc, fredolics, viandes, vi, pau i reflexió, manifestació...

Reportatge Fotogràfic

I ja arribem a l'última excursió d'aquesta freda tardor, en diré poc perquè en Potaverda, el meu company d'aquell dia, en farà una entrada properament, si que vull expressar però la meva felicitat per tornar a un dels orígens de tot plegat, on acaba la tardor i comença l'hivern, en el nostre cas signe de vitalitat inequívoc, i sempre amb projectes bullint al cap, cinèfils o muntanyencs, uns es faran realitat, d'altres no, però que seríem sense somnis?

Paraules: tardor, neu, vitalitat, somnis, orígens...

Reportatge Fotogràfic

Aquesta ha estat la meva tardor, que comenci l'hivern.

SaluT i Muntanya!!!

Els Trempapics ens manifestem

2010-11-08T09:58:00.004+01:00

Això es el que opinem els Trempapics:

Mentres a Barcelona el circ mediàtic funciona a tope, nosaltres mostrem el nostre rebuig al Papa i tot el que representa, el lloc escollit el Montsant, terra de silenci, reflexió i meditació...., just el que hauría de fer la jerarquía eclesiàstica....

SaluT!!!

Escurçó Ibèric (Vipera Latasti)

2010-11-04T09:19:00.005+01:00

Tot caminant per la Serra de Prades, un dia d'Octubre qualsevol.

Enriquir el cicle de la vida

2010-10-29T11:01:00.003+02:00

Ahir a l'entrevista del Periòdico de Catalunya anomenada "gente corriente", l'he trobat interessant si més no. Hi han moltes maneres de viure, i això reconforta.

L'última contestació, senzillament genial.

SaluT!

Entrevista:

Pastor de buitres. Ha optado por vivir en compañía de animales salvajes a un tiro de piedra de la ciudad.

Mario Álvarez Keller: "Solo, en la montaña, me siento en casa"

Hay otros mundos dentro del nuestro. Y uno es el de Mario Álvarez Keller (Tesino, Suiza, 1960), un naturalista que hace tres años decidió vivir en lo alto de una montaña, en la reserva natural de Boumort (Lleida), reintroduciendo el buitre negro en el Pirineo por encargo del Grupo de Rehabilitación de la Fauna Autóctona y su Hábitat (Grefa). Sin luz ni agua ni teléfono. Completamente solo.

-¿Pastor de buitres, dice?

-La tarea es como la del pastor de ovejas. Buscas el mejor sitio para que coman, compruebas que no haya veneno y les proporcionas alimento.

-Disculpe, pero esos animales dan un poco de repelús.

-Si les prestas unos instantes de atención, ves lo tremendamente cariñosos que son. Las parejas, muy fieles, se acarician con el pico continuamente. Y sorprende la dedicación a las crías. He visto a una madre quieta sobre la bolita de plumas de su polluelo toda la noche, bajo la nieve.

-Y usted ahí, observándoles.

-Me quedo inmóvil, con todos los sentidos abiertos. Llega un momento en que formas parte de su paisaje vital, notas que las barreras empiezan a desaparecer y, en cierto modo, hay un intercambio.

-Muchas horas habrá echado.

-Me interesa cualquier manifestación de vida. Me da igual si camina, se arrastra o vuela.

-¿Y eso de dónde le viene?

-En 1981, un amigo de mi hermano trajo de León un milano. Le enseñé a manejarse como un ave salvaje y en la época de migración desapareció. El milano cambió mi vida.

-Del milano al buitre.

-Entre ambos pasaron un montón de cosas. Estuve con un grupo de águilas imperiales en Monfragüe (Cáceres), y monté una escuela de naturaleza en la sierra de Ayllón. Más tarde viajé por América Latina con la Caravana Arcoíris por la Paz, fui ayudante de pastor en los Alpes, di la vuelta al mundo en solitario y, a mi regreso, me propusieron reintroducir buitres leonados.

-El peaje personal es grande, fijo.

-¡Para mí es un regalo! Veo cómo sale el sol y cómo se pone, y oigo vida salvaje a mi alrededor. Eso, junto a poder hacer felices a otros seres, me permite acostarme con la sensación de haber cumplido. Los ojos me brillan como a un niño pequeño.

-Los suyos son ojos de rapaz.

-Todos los seres vivos miran de frente porque no esconden nada. Se muestran como son.

-Desconfían de los humanos.

-Las relaciones humanas son muy enriquecedoras. Pero si para buscarlas tengo que meterme en una ciudad con toda su crispación, agresividad y malos humos, prefiero quedarme en los reductos de vida natural. Las sociedades opulentas son esterilizantes, enemigas de la vida.

-Pero usted es hijo de una traductora suiza, es culto, viajero...

-En las ciudades hay cosas que me atraen, como la creación artística. Pero el hecho de renunciar al aire limpio, al agua limpia y a la tierra sana nos está haciendo enfermar a una velocidad tremenda. La aceleración está anulando toda forma de vida que no sea la vida domesticada.

-¿Qué pasa cuando pisa la ciudad?

-Me aturde el ruido. Y procuro buscar espacios verdes, aunque sea el alcorque de un árbol.

-Al menos puede comunicarse.

-Tengo más facilidad para la comunicación no verbal con los seres que llamamos irracionales que con las personas.

-Buitres, noche, silencio... ¿Miedo?

-Al revés. Solo, en la montaña, me siento en casa. En las noches de invierno haces lo que hacían ya en la prehistoria: extasiarte con el movimiento de las llamas, dejarte llevar por el hilo de los pensamientos. Es una vía de autoconocimiento.

-¿Alguna idea en limpio?

-Como soy torpe hablando, he ido escribiendo a ratos. Tengo una veintena de libros. Son mi única propiedad. Tampoco necesito más.

-Con ellos alzará el vuelo pronto.

-Ha nacido el primer buitre negro en el Pirineo, Gala, y es hora de irme a otra parte. En marzo viajaré a Inglaterra para trabajar en una escuela ambiental instalada en yurtas [tiendas mongolas]. Y luego me gustaría hacer algo parecido en la República de Altái de la Federación Rusa.

-Sabe que el cuerpo, con los años, tiende a la avería...

-El proceso no me preocupa. Y cuando tenga que acabar, me gustaría que me pusieran en algún punto de alimentación para buitres. Enriquecer el ciclo de la vida.

aquest cap de setmana tocava ballar

2010-10-04T17:51:00.006+02:00

La setmana ens portava a final de mes, sinònim de massa feina en el meu cas; així que vaig decidir que el cap de setmana tocava anar de festa. Tot i una temptadora proposta d'anar a Boumort a veure, o sentir, cervols, vaig decidir que necessitava festa més dura; vaig decidir anar a ballar.

El lloc escollit: la vall fosca.

Dissabte pel matí agafo el cotxe i entre cançó i cançó em planto a l'embassada de Sallente. Son les 11:45h i, equipat amb la millor armadura igual que un senyor cavaller, em decideixo a enfilar el camí cap al refugi de Colomina. Lo de cavaller és una metàfora, doncs tot i buscar força no vaig acabar trobant el cavall, em va tocar carregar amb la motxilla de les millors ocasions.

En poc més 1h 30 minuts em planto al refugi Colomina, després d'haver avançat a un únic muntanyenc amb el qui vam compartir el "bon dia" de rigor. Qui m'havia de dir que seria el meu company de refugi.

El refugi tenia una forma extranya, a la part frontal li havia aparegut algo. La meva sorpresa més grata al veure que es tractava del nou refugi lliure. Espectacular i acollidor, em considero un privilegiat al poder ser dels primers en estrenar aquesta infraestructura muntanyenca. Sols em queda dir, per molts anys, sempre que la gent es comporti i la sàpigui cuidar.

Després de deixar la meva estorilla en una de les lliteres (s'ha de marcar el terreny) enfilo el camí cap a l'encontre amb la primera dama a qui tinc pensat demanar-li un ball: la sra. Saburó (2.912m) una de les dames que custodia l'estany de saburó, la única amb la que encara no he ballat.

La seva silueta es impresionant, em garantitza emocions fortes. M'aproximo fins al coll del Peguera i d'allà faig un flanqueig fins al coll que separa el propi Peguera del Saburó. La visió de la cresta per ascendir al cim em fa qualificar el pic com a "divertit". Tinc clar que es tractarà d'un ball d'aquells agafadets, com a mi m'agraden. Després d'una bona estona de grimpada força aèrea, dificultada per la supermotxilla, que no es separa de

mi, i per un aire gelat que em recorda constantent que l'estiu s'ha acabat, arribo al cim, una pedra que fa apretar el cul per pujar-hi i on es difícil fer-se la foto de rigor. Son les 4 de la tarda, i la vista es acollonant. Tot i les boires, els pics veins es mostren intractables i els llacs incomptables miri cap on miri em fan sentir un privilegiat. Toca fer una mossegada i iniciar el descens, que faig per una tartera situada cap al sud, que em deixa pràcticament al peu de l'estany de Saburó, per cert, molt buit.

Encara no son les 19h i arribo al refugi, on em trobo el muntanyenc que m'he creuat al matí, el Xavi, un noi de Barcelona que està fent la volta al parc nacional. Serà la meva companyia en el sopar.

Diumenge 7.00h: toca aixecar-se que ens espera un altre ball. L'escollit aquest cop es la sra. Dellui (2.803m). El dia s'ha aixecat ventós, i la fresqueta es considerable. Una mossegada sense preces una despedida del company de refugi, ell marxava cap al refugi Josep Maria Blanch, jo cap a l'estany tort. Un cop arribo al final de la vall m'espera la collada de Dellui, pas del que tinc molts bons records, va ser la primera pujada de la nostra carros de foc, la carros de foc dels trempapics.

Un cop a la collada, sols em queda encarar la cresta fins al pic. Tot i que aquest ball es més senzillet, es una d'aquelles cançons que se'm va fer una mica llarga, i mira que la parella de ball era ben guapa. Les vistes son precioses, i a més ens dóna vistes cap a estany long i el pas del contraix, quins records. El vent continua sent insistent i gelat, però això no em priva de gaudir del cim.

La baixada la faig molt tranquileta, gaudint d'un dia solitari, en el que sols em vaig trobar una serp que, tot i que no m'agraden massa, he de reconeixer que teniem algo en comú: als dos ens agrada la muntanya.

Setmana Trempapics (III)

2010-10-01T17:51:00.008+02:00

A l'endemà d' haver passat un vivac sota els estels amb despertador de la Benemèrita inclòs, vam retornar a la civilització, agafarem els vehicles i ens dirigirem al nou camp base, Biescas, on un dels companys tenia la casa dels avis, un pis, quatre parets, finestres, nevera, aigua calenta, dutxa...hohohoiiiiii!!!!!
I també cervesa fresca al bar O Gruta!!! I plats combinats ben parits i...., buff..., massa bona vida que encara que necesària, ens va estabornir una mica el ritme ferèstec que portàvem...

Tan se val, al dia següent tocava anar cap a Panticosa, i així ho vam fer, el nostre objectiu eren Los Infiernos, muntanyes escarpades de més de tres mil metres envoltades d'un paisatge de somni, llàstima de la marabunta de gent, normal per l'època de l'any en que ens trobàvem, però en definitiva una mica molestós tot plegat, i perillós ja que un pedregot mogut per algú feu brincar a de secà com si a la guerra estiguéssim....
Lo dit, per multituds me'n vaig a a les Rambles tú...

I siguerem en terreny infernal.....

2 Diables

Que es van menjar l'infern al trot

2 Dimoniets
Que es van quedar a les portes, on el porter els digué que aquell dia, no era el dia...

I 1 Querubí, mestre de la calma, la paciència i el bon fer a muntanya, com a mostra de temps ben aprofitat aquí tenim el primer mural fet meticulosament amb pedretes, el nostre nom estampat al terra de la muntanya, per a qui ho vulgui veure, per qui es pregunti qui cony són els trempapics, som nosaltres, en aquell espectacular paratge un dia estigueren cinc trempapics, gaudint, patint, sentint.... VIVINT!!!!!

Moltes coses em deixo en el tinter per explicar la setmaneta d'aquest any, però crec que els participants sempre la tindrem al cor, i això es el més important, fins la pròxima companys!

SaluT i Muntanya!!!

instruments de corda...música celestial

2010-09-28T18:27:00.007+02:00

Diumenge 12 de setembre, després de passar una diada fent país, com no a la muntanya i en bona companyia, calia buscar quelcom per matar el matí i fer gana per dinar.

Total, que amb el Lluís vam decidir anar a fer de músics a Montserrat. L'escenari escollit: el torrent de Santa Caterina.

Aproximació facilota pel cami vell del Monestir, sortint de Collbató, i fins una mica abans d'arribar a la cruilla que ens porta a St. Joan. El torrent era evident, l'entrada no tant, doncs les pluges de la setmana anterior havien camuflat l'entrada, que va acabar fullada pels dos integrants del duet musical.

I es entrar al torrent i, automaticament ens transformem. Ens invaeix la sensació d'entrar en un món salvatge, inexplorat. De fet, aquell 12 de setembre vam ser els únics priveligats de gaudir del torrent, que xino xano ens va acabar consumint 4 hores, però quines 4 hores més ben gastades.

Ben aviat vam trobar els primers trams equipats, amb cordes velles que ens permeten evolucionar, avall, aquí sempre avall.

Anem seguint el temple espectacularment moldejat pel pas de l'aigua i els anys, amb sorpreses constants, d'un tamany màxim de 25 metres, tota una explosió de sensacions que molts cops em recorden quan era petit, on lo més senzill es podia convertir en l'aventura més apacionant mai imaginada.

A sobre, la jornada ens va servir per graduar-nos en l'ús d'un nus senzill i molt interessant, el machard, que a sobre ens va permetre gaudir dels fruits de la natura, unes mores al mig d'un salt d'uns 15 metres, que el Lluís i jo vam compartir com a bons germans, no de sang, però si de muntanya.

La visió de l'esglesia de la Salut ens anunciava el final del nostre tobogan particular, apareixent a l'area diumengera que, com a bon diumenge que era, estava atapeida d'essers que a nosaltres ens semblamen estranys, suposo que igual d'estranys que els deviem semblar nosaltres, amb els nostres instruments musicals encara posats. Sentiré això el dia que vegi un extraterrestre? no ho se, prometo explicar-ho.

Setmana Trempapics (II)

2010-09-23T10:06:00.005+02:00

Tercera jornada en marxa, del refugi Baysellance al refugi d'Oulettes i d'allà fer un vivac sota la llum de la luna propo de Bujaruelo, on vam començar tot just dos dies abans el nostre periple...

El pic de la jornada, anomenat Petit Vignemale (3032 m.), magnífica vista cap a les dues glaceres, i una cresta increiblement aèrea enfilant-se cap al señor de la contrada, el Vignemale, queda pendent, algun dia hi tornarem Oh! rei...

Dos refus, Oulettes, amb ambientació combativa, crepes fenomenals i cola radikal!!!!!!!! I el degà i situat a més alçada dels refugis pirinencs, Baysellance, molta història pirineista dins les seves parets i una sopa de tomàquet per no despreciar!!!!

Una cara nord que ens va deixar astorats, la del Vignemale vista desde el Refugi d'Oulettes, màxima expressió de verticalitat i bellesa unides en una muntanya...

Un coll, el de los mulos, d'aquells que s'han de fer amb constància, una dura pujada que ens va fer suar de valent, i un vent huracanat que cuasi ens fa caure a terra, grans vistes a banda i banda, aqui no hi han fronteres amics...

I per acabar una imatge de bucolitat, que com diu el company, es inherent al grau de cansament dels protagonistes...

Em sento un privilegiat per tenir l'oportunitat de conèixer aquests fastuosos indrets, no m'estranya gens que el Sr. Russell s'enamorés, tenia bon gust el paio....

SaluT i Muntanya!!!

EN FRA GARÍ ENCARA NO RAPPELAVA A MONTSERRAT

2010-09-23T08:55:00.006+02:00

Vet aquí un meravellós diumenge de setembre (12/IX/2010) que dos valents Trempapics es van atansar a Montserrat per practicar un dels seus entreteniments favorits: llançar-se per una corda entre freus i canals.

Però aquell dia va ser especial, primerament, per l’aproximació. De la mà d’un expert montserratí (esperem que no es faci frare), al més jove dels dos se li va obrir una nova porta a la muntanya màgica: un camí que surt de Collbató, enfilant a Sol ixent....

Per aquest mateixa vessant, pels volts del segle IX, vivia un ermità, en Fra Joan Garí. Aquest monjo, que estava tot el dia d’oració i que fins i tot, quan anava cada any a visitar el Papa, sota les seves passes naixien flors i feia vogar les campanes totes soles, contínuament demanava 3 gràcies al Cel: no caure en temptació de luxúria, ésser guardat de pecat de crim i no caure en falsedat.

Fora de tot problema celestial, l’equip muntanyenc es disposà a deixar-se caure, ja no als inferns, sinó per la canal de Santa Caterina. Equipada amb certes cordes nuades, però també amb salts de fins a 25 metres en els quals s’havia de comptar amb una corda pròpia, els va servir per posar en pràctica una enginyosa i diabòlica eina d’autodetenció del segle: el nus Maxard.

Però heus ací que un dia, el diable, envejós de l’asceta, va sortir per l’anomenat “Pou del diable”, dins de les coves de Salnitre de Collbató; i es va disfressar de frare per captivar-li el cor. Un cop li tingué confiança, el dimoni li va parar un parany: va endimoniar una filla de Guifré el Pilós, el qual la va enviar a Montserrat per a que Fra Garí li guarís. Un cop allà, temptat pel dimoni i per la bellesa de Riquilda, va caure en pecat, i el fingit frare li va aconsellar que la matés per evitar descobrir-lo .

Per altre banda, els dos sagals, en la seva descoberta muntanyenca, van embogir de felicitat en veure les meravelles d’aquell nus que els hi permetia dominar el medi funicular. I tot d’una, se’ls hi va presentar el pecat: uns esbarzers amb banyes i cua que els temptava amb unes saboroses mores. Com en fra Garí, van caure en pecat.

Descoberta la careta del Banyeta, el clergue va anar a confessar el seu pecat al Papa. Pel seu camí va enfonsar pedres pel pes de la seva falta, va emmetzinar les flors i va cremar la terra. A Roma el Papa li va condemnar a ser una bèstia, doncs com una bèstia havia pecat. Fins a 7 anys diuen que es va passar pelut i amb les 4 extremitats a terra, fins que va ser caçat i portat com a fera curiosa davant el mateix Comte de Barcelona, durant un convit. Després de fer riure tota la taulada amb salts i magarrufes, un infant (el príncep Miró) li va fa fer saber que estava perdonat, tal i com el pontífex va predir. Ja dret, dempeus, va explicar el succeït i va mostrar el lloc on va enterrar la princesa, que era miraculosament viva gràcies a l’aliment que li donava la Mare de Déu.

Els joves trescadors, horroritzats per la seva golafreria, van voler redimir-se buscant la gresca castellera a Collbató. I que millor penitència que prendre’s unes mitjanes i unes prodigioses braves, satisfets d’haver tastat les bondats de la divina tècnica rappeladora.

PD: el meu més sentit record a un llibre que, des que vaig fer 6è d’E.G.B., ha tingut un sempre un forat preferent en el meu palmar: “Les millors llegendes populars”, de Joan Amades. Un autèntic tresor per a Catalunya que m’ha ajudat a recordar aquesta història.

En PotaVerda

LA DIADA A LA COMA DE L'ORRI

2010-09-23T08:54:00.006+02:00

De ben segur que coneixeu que els Trempapics estudien, i que també tenen la seva classe de pàrvuls: Ulldeter. Doncs bé, tot i el munt de cops que ens hem apropat per aprendre, sempre hi ha pàgines que hem saltat. I una d’elles es diu Coma de l’Orri.

Es tracta d’una altra via per pujar a la dorsal dels cims que conformen els Pirineus, deixant descansar l’habitual porta d’entrada de la vall del Ter.

Així doncs, i canviant la rutina dels Cants dels Segadors al Fossar de les Moreres, les flors a Rafel de Casanovas o les paradetes i discursos independentistes al Pg. del Born, en Magí, en Jose Javier i en PotaVerda es van decidir a remuntar els 900 metres de desnivell des del revolt de la carretera que allibera el GR-11, i el coll de la coma de l’Orri (2700 metres).

I ara us preguntareu: què és una coma? I un orri?

Coma: quadre clínic greu... / aberració geomètrica... / signe de puntuació... / circ i vall glacial en

forma de cóm o en obi. Aquesta és bona...

Però... i què és un obi? Aaarrrrgg...!!! Obi: pica emprada com a abeuradora o com a menjadora de bestiar.

Orri: lloc on hom muny les ovelles i fa el formatge.

Després de gairebé 2 hores de pujada per prats, boscos i torrent homònim (molt desnaturalitzat)

Sense adonar-nos, entre tot el mar de saltamartins i llagostes que saltaven i xocaven amb les nostres cames, estàvem resseguint, per tota la carena, la serra del Catllar. Així arribàvem tambe al puig de Fontlletera (2575 m). Sí que vam percebre que el gran objectiu del dia, el Balandrau, no cauria per manca de temps, així que amb tota tranquil·litat vam decidir dinar als Tres Pics, cim allargassat, magnífic balcó de la vall del Freser i el Balandrau.

Després de dir adéu a un parell de muntanyenques ( a aquestes no calia remuntar-les 20 anys per aixecar-les l’estelada que onejaven amb un bon cop de calçot) i a un gos errant de Sant Joan de les Abadesses, vam decidir refer el camí capa la coma... fins que un es va recordar que les estelades penjades a les creus corona-cims no tornen soles a casa. Aquests kilòmetres extres per tornar a fer cim i recollir-la també van servir per descobrir perquè es deia Tres Pics... quan nosaltres només vam distingir-ne 2...

A banda d’això, també una altra lliçó d’aquesta enciclopèdia oberta que és la muntanya:

La somereta devora familiars d’altres espècies...

Entre tant metal·lero (ja sigui heavy, new o death), que millor manera que acabar el jorn amb unes cervesetes i música de:

En PotaVerda

ATAC AL SUBENUIX

2010-09-23T08:53:00.009+02:00

Divendres dia 6/VIII/2010 cap a les 5 de la tarda, un altre cop la parella més de conveniència del món mundial i portadora de la bandera Trempapiquera allà on calgui, es va decidir a agafar el cotxe i coronar un cèlebre pic: el Subenuix..

L’estratègia de la campanya era novetat: realitzar una aproximació vespertina per fer nit en bivac o refugi lliure, i l’endemà encetar l’atac al cim.

Així doncs, guiats pel Magí, dos muntanyencs van deixar el cotxe a l’aparcament de l’estany de Sallent i a les 8 del vespre van començar la pujada fins les vies de l’antic trenet de les obres del complex hidràulic que aglutina l’estany Gento.

Un cop travessat el telefèric, el camí es va fer del tot muntanyenc, i només gràcies als coneixements del terreny del sherpa i a les frontals (que vam haver d’encendre a quarts de 10) vam arribar a un refugi agençat per l’home en una bauma natural, sota una gran pedra entre els estanys Tort i Mariolo. Allà ens esperava una colla de pescadors i excursionistes que, molt amablement i mentre dormien, ens van animar a ocupar els pocs metres quadrats de terra que restaven lliures. La nit, sense portes que obstruïssin el vent, va ser fresca, però res que no pugui guarir un bon sac de dormir.

De bon matí, el dissabte 7/VII/2010 ens vam aixecar per amagar 4 fatos prescindibles durant l’ascensió i, au! cap amunt! El recorregut inicial coincidia amb el de la Carros de Foc, però quan vorejant l’Estany Eixerola ens trobàvem amb la indicació de la Collada de Dellui i el refugi de l’Estany Llong, calia prosseguir voltant l’estany per passar les Basses de Subieso i vorejar l’estany de Castieso. Aquest últim ens va regalar la visió d’un tron, un altar de sacrificis o una mena de púlpit teològic amb múltiples cosmovisions lovecranianes, una trona pròpia de Kthulu.

La direcció a seguir a continuació era cap a la Collada dels Gavatxos (2666 m), superant un desnivell d’uns gairebé 300 metres. Un cop allà, una senyora cresta ens esperava per aconseguir el premi del Subenuix, de 2949 m. Des d’allà dalt s’albiraven nombrosos pics, els quals anàvem desxifrant un per un: els Encantats, pic de Monestero, Pic de Peguera, Pic de Mar, Pic dels Vidals... així, i en sentit de les agulles del rellotge, fins arribar al pic de Mariolo i el pic de Dellui. Hom no es pot imaginar el goig que fa, des d’una talaia, descobrir les muntanyes i rutes que t’envolten, com si déus de l’Olimp fóssim.

Com que no teníem prou, vam trepitjar també el pic dels Estanyets (2891 m). Massa lluny quedava el Pic Morto (2903 m), que fent honor al seu nom de llibre d’aventures èpiques i fabuloses mostrava un aspecte ben complicat (en resum, una cresta per cagar-se).

Amb l’empemta creativa que ja comença a ser un clàssic entre la colla, decidírem baixar “a barraca”arribant a confondre, des de les altures, l’estany Morto per l’estany de Castieso. Sigui com fora, vam arribar a aquest últim amb ganes de dinar, però també de fotre’ns una capbussada a les seves aigües CON-GE-LA-DES. Quina pell més fina ens quedarà...

Ja pel tard, vam recollir el nostre fato, i vam completar la baixada fins l’embassament de Sallente, recordant fites passades (el retorn de la Carros de Foc l’estiu de 2008).

En PotaVerda

ACORDIONS AL SETUT I PUJAR A ARSÈGUEL... o era al revés?

2010-09-23T08:51:00.006+02:00

"L'amic Potaverda m'ha comentat que a trobat uns incunables perduts per les entranyes del seu ordinador, com el bon vi amb el temps a agafat cos i ànima, i ara es l'hora de degustar-ho, per no emborratxar-nos ho beurem a petites dosis, un rajolí cada setmana."

Quin cap de setmana més complet el que vam viure (en Magí i en Luis) a la vall més pirinenca del Segre!! (dies 31/VII/2010 i 1/VII/2010). Comencem, per dir-ho d’alguna manera, pel final.

Des de feia anys que desitjava assistir a la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel, el festival de música tradicional més antic de Catalunya i, segons algunes fonts, el més important d’Europa d’acordió diatònic. Malgrat no està massa acostumat a assistir a concerts... ja sigui per tradició, per història, per fer país, xerinol·la... aquest cop no me’l podia perdre i, per fi, aquest estiu, vaig tenir la possibilitat de tenir lliure un cap de setmana sencer per atansar-me.

Però com a bon Trempapic, calia aprofitar l’estància per l’Alt Urgell per fer una mica de muntanya. Amb poc temps i comptant amb la sempre agraïda presència d’en Magí, vam aprofitar per pujar-nos als més alts cims de la Cerdanya, la comarca veïna.

Dissabte dia 31 vam sortir d’hora de Barcelona per deixar el cotxe a l’estació d’esquí nòrdic de Les. El camí cap a la Tossa Plana de Lles (2916 m) ja ens era conegut (bé, per alguns més que per altres) doncs al febrer del 2008 ja vam tastar el seu cim, amb una hivernal amb un paisatge ben diferent al verd que teníem al davant. La pujada entre boscos va ser ràpida i evidenciava un fet quasi miraculós: en poc menys de 2 mesos de l’operació al genoll, el company estava... caminant!! Per descomptat que no era un lesió ni una operació consegüent amb risc de tetraplegia, però hom es fa creus de la capacitat d’alguns elements per recuperar-se d’accidents que, en alguns casos, comporten baixes laborals de 6 mesos.

Això, i els dos homes grans que van avançar ARRAAAÀSSS...!!! per un caminet rost-rost, enrecordàre’n la feblesa humana com la passió innata per vèncer-la.

El primer pic a la butxaca va ser el ja conegut Tossa Plana de Lles, el més alt de la Cerdanya catalana (quin fàstic haver de donar aquest afegitó) amb permís del Puigpedrós (2914 m). Allà ens vam donar el plaer d’energitzar-nos amb unes TOCHOYELLIS, l’aliment del futur que cura reumes, recupera genolls i hiperedulcora la vida, a disposició a tones la Marxa dels Castells (gràcies per aquest descobriment que aviat substituirà a les barretes energètiques i a qualsevol altre tipus de remei miraculós.

A continuació, l’objectiu de la jornada: el Setut (2867 m), el mata agosarats. Es diu que hom va intentar culminar-ho trepitjant, a través de kilòmetres, sobre metres de neu i sense raquetes... i no ho va aconseguir...

El que es va perdre en aquell jorn va ser una cresta de les maques. La vam gaudir de valent: curta però emocionant, sense dificultat però treballada. Més mals de cap ens va portar discernir quin pic feia el trio un cop creuat el Port de Setut. Amb la bruixola i la carmanyola a la mà es va establir que, seguint el cordal de la serra, tocava fer el Pic de Coma Extremera (2808 m). Cap el sud dominàvem el Tossal Bovinar, la Bassota de Setut i un ramat de cavalls-vacunis, espècie sempre abundant a distàncies llunyanes.

Seguint la intuïció, vam rodolar escorats cap a l’est d’on van encetar la pujada i vam topar-nos de nou amb el Refugi de Cap de Rec, ja alliberat de les vaques que, de bon matí, esperaven que els servissin una xocolata amb xurros.

Per la tarda, per escalfar motors, ens vam apropar en cotxe fins Arsèguel, sentint les cançons de “El Pont d’Arcalís”. L’acordionista d’aquest grup és, de fet, l’organitzador de la Trobada: l’Artur Blasco . La tenda per passar la nit la vam plantar de franc en unes terrasses que l’Ajuntament va habilitar a les afores, des d’on es podia apreciar perquè aquest municipi serveix per publicitar unes de les imatges més conegudes de la Serra del Cadí.

Els concerts gratuïts al poble es van succeir durant els dies de dijous a diumentes, però el nostre plat fort era el del pavelló, a partir de les 22:00. Per 12 euros vam gaudir d’un fotimer de grups (internacionals i nacionals, com la Meritxell Gené, La Carpeta, Trementina Folk...) que, amb 3 ó 4 cançons per barba, van allargar la vetllada fins prop de les 2 de la matinada.

A banda de destacar el bon rotllo cerveser que prèviament va poder gaudir la delegació gastronòmica-musical dels Trempapics, també cal anotar l’esperit depredador del clan dels jubilats que, exactament com van predir els assidus, mataven per aconseguir un seient. Calia espavilar per no patir l’overbooking que any rere any practicava l’organització.

Després de l’espectacle acordionístic (malgrat lo maratonià del concert, no hi va haver cabuda ni per la Lady Gaga, ni per l’Alejandro, ni en Roberto...), queda palesa la força que té aquest instrument, així com les ganes que li entren a un de començar a tocar el diatònic, l’harmònica o el xistu per acompanyar les excursions del futur.

Diumenge, dia de tornada: pel matí es va visitar el museu de l’acordió d’Arsèguel i, a més a més, una vella indústria llanera on es va poder comprar uns peals marró burells com els de l’àvia. També cal destacar una sorpresa culinària: el menú que ens vam fotre a Ponts, a ca la... què sé jo! Va ser la millor manera d’enllestir un cap de setmana excursionista-tradicional que farà història.

PotaVerda

Setmana Trempapics (I)

2010-09-14T13:35:00.002+02:00

Primera entrega sobre la extraordinaria setmana Trempapics d'aquest any, moltes experiències, molts records, molta muntanya i molta amistat, difícil sintetitzar en només una entrada, millor explicar-ho poc a poc.

Som-hi amb un video matusser que intenta explicar l'essència dels dos primers dies, uns dies d'aventura i de descoberta d'un paisatge que dificilment oblidarem.

Poseu el volum a tope ;)

Cerbillona i Pic Central per la canal Moskowa from Albert Cano on Vimeo.

SaluT i Muntanya!!!

Un Tuc i dos txitxarel·los entre boires

2010-09-02T10:01:00.005+02:00

Feia més o menys un any que un txitxarel·lo trempapics s'aventurava en solitari per la Vall de Mulleres, buscava moltes coses, i les va trobar de bones, i moltes, però també una dolenta, una petita relliscada que li produï unes marques a la pell que per sempre més portarà.

Les marques són el de menys, però li serveixen com a recordatori de que a la muntanya sempre existeix l'abisme invisible on habita el no-res. Una gran lliçó.

Deia que habia passat més o menys un any i el trempapics en questió tingué la oportunitat de tornar a la Vall de Mulleres per intentar de nou ascendir el Tuc, aquesta vegada acompanyat d'un altre txitxarel·lo, trempapics en potència i amic de fa temps.

Com semblava que l'ascensió es presentava dura, res millor que només arribar a Pont de Suert, refrescar-se amb unes birres i omplir el butxe com deu mana, un entrecot de vedella ribagorçana ecològica els esperava, i no li van fer fàstics, jeje...

Ja tenien la panxa plena, ara tocava buscar dormitori, en aquest cas fou el parking del Refu de Conangles, aparcaren vora el riu, féren l'habitació i resaren uns mantres per assegurar que la muntanya els deixes pujar sense problemes...bona nit!

A l'endemà el dia és presentà frescot i enboirat, una boira que els seguí fins el cim, si amics, els dos txitxarel·los van arribar sense sobresalts al cim del Tuc de Mulleres (3010 m.), els mantres en forma de boira els seguiren fins al cim, donant un caire gòtic a l'ascensió, pero privant-los de la recompensa de les grandioses vistes promeses cap a les Madaletes..., tan era, la felicitat era plena, havien aconseguit allunyar els fantasmes de feia un any, ningú els podia pendre el cim.

Un altre vivencia per recordar d'aqui uns anys, quant les cames facin figa i només es pugui pujar al cel d'una manera....., ara es temps de pujar amb les cames, amb els braços si cal, veure l'infinit, tornar per explicar-ho, i guardar un secret racó al cor dedicat a allò que es veu allà dalt i sobretot a allò que se sent durant el cami.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Canícula

2010-08-18T09:27:00.007+02:00

Hi han dies de canícula severa on si hom s'apropa a la serra de Llaberia pot trobar-se una sub-especie d'homínids trempapics, solen anar en grup de dos, a conjunt de colors pero escassos de roba i complements.

Si es contacta amb ells... compte!!!

les condicions del terreny són dures, van assedegats, suats, la màquia els fueteja les cames i braços sense pietat i segueixen rastres de sang tot grimpant per crestes i cavalls bernats....

NO MOLESTAR!!!

A aquest tiu fà escassos 3 mesos que li van reparar la cama, i ja busca objectius com un boig!!! Insaciabilitat, convicció i esforç....TREMPAPIC!

La resta de la jornada va ser el dolç descans del guerrer, bones viandes, begudes refrescants, platja i mar, agradables conversació i companyia, tot un relax dels deus!...

... tan tan que al dia següent un dels vehicles trempapiquers havia volat en mans de la santa policia local de Torredembarra per un descuit en aparcar-lo en mal lloc en dia de Mercat setmanal....., si és que hom no pot relaxar-se tan!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Descobrint i redescobrint

2010-08-09T00:21:00.005+02:00

Fa un parell de setmanes la Marieradelullviu i jo férem una escapadeta a un dels santuaris dels Trempapics, Ulldeter, ella mai hi havia estat, calia posar-hi remei.

Sortirem el dissabte a la tarda per fer nit al parking de les pistes, una temperatura sensiblement inferior a la quehavíem deixat a casa ens donà la benvinguda, condicionàrem l'espai per dormir, férem un soparet i cap al llit albirant els estels per la finestra.

El matí s'aixecà ventat i fred (no parà de bufar durant tota la nit), ens abrigarem i començarem a pujar pel camí tan conegut per nosaltres, és a dir: GR fins al Refugi d'Ulldeter, seguir GR fins al Coll de la Marrana i encarar l'ascensió a Bastiments (2885 m.) pel corriol.

Mentres anàvem passant etapes feia d'intèrpret de la zona, que si aquest pic és diu així, que si les canals, el refugi, que si el coll de la marrana, anècdotes passades...., em va agradar molt fer de zizerone, era ensenyar un espai estimat i alhora redescubrir-lo

Malgrat el vent insistent i el fred de la carena arribarem sense problemes al cim, deixarem constància que els Trempapics i vam ser aquell ventat dia de finals de Juliol i férem mitja volta buscant arribar a cotes més baixes fugint del fred vent del nord....

De tornada visitarem les despulles de l'antic refugi, dinàrem i férem el ronso com deu mana, calia, primer per gust i després perquè a la companya li va venir un malestar que li feu la guitza durant tota la jornada, ja es ben cert que la llei de Murphy existeix!!!!
Però s'ho va passar bé malgrat tot, és una campiona encara que a vegades s'entesti en creure el contrari, el Bastiments, gegant de la contrada, li semblà massa poc i volia escometre el Gra de Fajol que el veia bonic, llàstima de la seva dolència, un altre dia ja el trepitjarem ;)

Cofois i satisfets férem visita a Setcases, amenitza'n-t'ho amb una birreta, olivetes i patatones, i de tornada cap a casa, a l'escalfor del mediterrani!!!

PD: Un dia hem de fer el Bastiments de nit i amb lluna plena, visualitzo una experiència magnífica!!!

Quina diferència de paisatge, ja no m'enrecordava de com era el Coll de la Marrana sense neu!!! Hi hà camí!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Relax al Cadí

2010-07-24T11:18:00.005+02:00

A vegades, i només a vegades, desprès d'una setmana dura de treball és fà feixuc abarcar una aventura llunyana a grans cims, grans valls, grans espais, grans caminades i grans esforços....

La flama , però, persisteix i es busquen espais més propers i menys dificils per omplir de sentit la setmana, el dia o les hores. Així ho vam fer el primer dissabte d'aquest mes de Juliol, una visita a una zona coneguda que feia aproximadament un any no ens va deixar pujar al cim per temes meteorològics, aquesta vegada fou diferent (per poc).

Sortirem del Coll de les Bassotes buscant el cami que enfilava cap a la Serra Pedregosa, buscarem el pas per passar a la vall en direcció al refugi del Cortal dels Cortils (un pas que personalment em sembla preciós), des del fons de la vall s'entoma el GR que puja sostingudament fins arribar prop de la carena del Cadí, allí calia buscar el Pas del Cabirol, una mica farragós de pujar per la pedra esmicoladissa que feia relliscar sovint i el desnivell del terreny, però s'ho valia, només treure el cap ja hi erem als prats inclinats del Cadí, una maravella de la natura, com no va ser menys l'espectacle visual des del cim de Costa Cabirolera (2604 m.) sostre del Cadí, on s'ens presentava tota la vessant nord, amb les seves majestuoses parets verticals, vista cap a la plana ceretana, les seves muntanyes, el Prat de Cadí a vista d'ocell...., mentres somiavem en futures expedicions hivernals a les canals, el nostre caminar ens conduï al Puig de la Canal de Cristall (2583 m.) arribava l'hora de fer un mos.

Mentres romaniem estirats a la comoda gespa, xerrant, gaudint de la tranquilitat, albirant el Pedra majestuós i mig endormiscats, això que aixeques el cap i veus un parell d'excursionistes que passen en la llunyania, passen uns minuts, et dona per mirar i veus passar pel mateix lloc tot un ramat d'isards amb multitud de petitons..., la següent vegada la mirada és dirigí al cel, uns cúmuls desenvolupant-se amenaçadorament i un ventet que començava a ixecar-se...mmm......, era hora de sortir per cames!

Començo a sospitar que aquesta zona ens la té jurada, feia un any ja vam tenir que abortar la misió per una tempesta, per la cara nord les canals s'ens resisteixen de mala manera....aquesta vegada almenys ja teniem la feina feta, però la remullada no ens la estalviarem, primer una pedregada un pel empipadora i després un aiguat intermitent ens feu la guitza durant la tornada, sort que no feia fred, ens al contrari i la sensació tampoc no era desagradable.

Sempre val la pena endormiscar-se a l'abraç dels elements i sentir que existeixen altres ritmes allunyats de la pressa i l'estrés de la societat asfaltada...., però a vegades anem a la muntanya corrents, perque només tenim un dia, unes curtes hores per trepitjar el nostre terreny, respirar, i en un sospir tornar a la societat....

Poc temps, un dia és fà curt, molt curt, perquè cada sortida a de tenir el seu moment de gaudi calmat, relaxat i conscient del silenci i d'allò que t'envolta, i sobretot ser conscient del privilegi que suposa estar allà dalt, on es troba, potser, la nostra veritat.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

CUITATS PEL SOL... ENS VAM TOPAR AMB LA GLÒRIA

2010-07-13T06:56:00.001+02:00

Com altres cops, el següent escrit pretén ser una crònica, no massa exhaustiva però representativa d'una jornada o un acte dels Trempapics. S'antulla, a més a més, i de forma especial, com el reflex d'un canvi (o canvis) sobre una quotidianitat per nosaltres com és l'anar a la muntanya. I aquest pont cap a altres dimensions (verticals i interiors) es va començar a bastir fa uns mesos, tot preparant la nostra primera cursa de muntanya...

Fa unes quantes temporades vaig sentir parlar de la Cuita el Sol: una carrera de muntanya (de les que se'n diuen verticals) que consisteix en enfilar-se pels 1680 metres de desnivell existents entre el poble d'Àreu (Pallars Sobirà) i el Monteixo (2905 m). La cosa no acaba aquí, doncs la gràcia també rau en que la sortida es fa quan l'ombra de la vesprada s'abat sobre el poble, i l'has de deixar sempre enrere mentre puges la muntanya... fins que arribis al cim. I si encara no està prou amanida, aquesta cursa, de ferum especial (no només el de tifa de vaca, és clar) posarem la cirereta dient que l'organitzador es va nodrir d'un conte escrit pel de Pessonada (en Pep Coll i Martí): L'home que corria més que el Sol.

Amb aquests ingredients, i sempre buscant nous reptes, aquí un servidor i l'inquiet Aka es van apuntar a l'edició d'enguany. No anaven pas sols doncs van poder comptar, entre bastidors, de la Marieta de l'ull viu, que no va dubtar en ajudar-nos en qualsevol moment (ànims, organització logística, gestió tècnica de material, massatges (?)...).

Així doncs, mentre per alguns la jornada va començar el mateix dissabte dia 12 de juny de 2010 (de bon hora, empaitant l'óssa per la Val d'Aran), la trobada a Àreu va marcar l'inici del cap de setmana que aquest trio va gaudir, tots plegats. Alguns digerien encara l'últim mos del dinar; d'altres, eren cruspits pels propis nervis...

Un cop parada la tenda en el càmping que l'organització de la cursa habilitava pels participants i acompanyants, ens vam disposar a escalfar-nos i a nodrir-nos de l'ambient tan professional que es respirava. Penseu que com a màxim corren 500 persones, i que de les 6 edicions precedents, ¿qui no s'ha infectat i ja no s'ho pensa en tornar a fer-la any rere any, millorant el seu temps?. Aquest ai! al cor de dubte i emoció que vam arrossegar des que ens vam allistar, supurava per tota la pell mentre fèiem els imprescindibles estiraments; carrerades, rialles i comentaris distreien els minuts precedents... quan de sobte, ens adonàrem que pels carrers del poble érem els únics que portàvem el peto. Una gentada esperava que els corredors sortissin de la plaça, i que travessessin el túnel humà format per familiars i amics, i nosaltres fora de la peixera!! Aquí és quan va començar la nostra veritable Cuita personal: un petit nucli urbà de 4 carrerons es va convertir en un laberint ple d'atzucacs i culs de sac, paranys que ens impedien trobar l'arena dels privilegiats gladiadors. Quan vam arribar (creiem que els últims) a la plaça del poble, l'escriptora convidada (la Maria Barbal, pallaresa) ja havia realitzat el seu discurs, i ens disposàvem a sentir, entre esbufegades, l'arenga del molt honorable Pep.

Les referències a la diferències de beneficis entre els jugadors de futbol i uns corredors com nosaltres a l'hora de fer esport i, sobretot, els desqualificacions vers el Tribunal Constitucional, van esperonar els orcs que es disposaven a plantar batalla al Sol. La sortida, molt salvatge, es va fer corrent, i ballant sardanes davant un pobre gos envoltat per cames fornides. Va ser el moment d'avaluar la mena de gent que hi participava: entre els més jovenets i gent de fins a 70 anys, el gruix era format per gent en la trentena. Però a tots en unia una sola cosa... els mitjons Kalenji: ens vam afartar de ensumar culs i turmells, la majoria patrocinats per la gran democratitzadora de la muntanya entre les classes baixes i mitjanes de la societat.

Aviat, la parella protagonista es va separar, tot buscant els seus propis ritmes. La cursa anava pujant i pujant, i inicialment l'únic que podies fer era seguir les passes del de davant doncs el camí, a banda de rost, s'antullava estret. El primer i únic avituallament, tot i que no gaire imprescindible, era bastant escàs. I si no em volies menjar en aquell moment, espavilat a pillar quelcom perquè a la baixada no hi quedava res!!

L'experiència em deia que, mentre pugés, un munt de pensaments omplirien el meu cap, intentant esquivar el cansament o l'aclaparament de voler fer-ho bé,

però durant les gairebé dues hores que vaig estar pujant, l'única sensació que m'engolia era que m'ho estava passant d'allò més bé, ja sigui gaudint de l'esforç, de la nevada que s'entrellucava, del paisatge o dels comentaris amb la resta de corredors (sí, sí, també es fan acudits mentre tens la llengua fora). Suposo que al camarada també li passaria el mateix.

Quan vam arribar a la meta (que no va ser el cim doncs el núvols anunciaven tempesta, i els organitzadors no volien ue moríssim d'èxit), una estranya normalitat regnava en el cos: després de rebentar-nos pujant inútilment una muntanya per la nostra primera cursa de muntanya, érem a més de 2900 metres d'alçada, envoltats de boira i de neu, i de gent amb seny, que volien posar-se a prova ells mateixos però també a la muntanya, com nosaltres... i tot i així, res em feia sentir especial... era quelcom que volíem fer, i sense estridències; ho havíem aconseguit, i això m'omplia de glòria.

La festa que es preveia per la nit, la va fer cadascun a la seva manera. Nosaltres, amb gresca al bar del càmping i a la tenda. Quins records! Els tres dipositaris de la tenda traient beneficis de la inversió.

Diumenge va ser un dia de relaxació, admirant, durant l'entrega de premis, als corredors que per quatre calés s'empenyen a ser els primers. Després d'aturar-nos a un parell dels pobles de la comarca, vam tornar a les nostres llars, sempre amb nous plans bullint ja als nostres prosencèfals.

en poTaVERDA

PD: uf, aquí hi ha massa xixina personaloide i sentimental. Company i companya! si esteu d'acord amb els sentiments aquí expressats, doneu 2 cops a terra... que de ben segur que us sentiré... jur-jur!

RÈQUIEM PER UNA TARTERA

2010-07-04T18:26:00.001+02:00

Hola. Sóc una de la munió de pedres calcàries innominades de la tartera est del Pedraforca. Porto aquí, erosionada, despresa dels pollegons i sobre material margós, des de fa uns quants milions d'anys, degut a l'acció imparable de la pluja, la neu, el gel... Durant tants anys, he pogut viure tot tipus de sotracs: esllavissades de terra, allaus... que anaven succeint periòdicament, però sempre amb una regularitat molt espaiada. D'uns quants decennis d'anys ençà, però, la meva cota sobre el nivell del mar ha anat minvant, de mica en mica, però d'una manera inexorable. La causa: la imparable rècua d'excursionistes que volen gaudir d'una baixada espectacular trepitjant els nostres lloms. Com la del parell de Trempapics que, el dia 5 de juny de 2010, amb la rebuscada excusa de preparar-se per la Cuita el Sol de la setmana següent, van gosar malversar la natura protegida de la serra del Cadí.

L'elecció exacta, a més a més, va ser a traïció: buscar un indret (en concret, un Paratge Natural d'Interès Natural des de 1982, abans, fins i tot, que es constituís el Parc Natural del Cadí-Moixeró, heus ací!) que oferís un desnivell prou exigent, i comparable a la pujada al Monteixo: aproximadament una milla en 5 km.

Un cop van deixar el cotxe a Saldes, ja van tenir problemes per sortir del poble (quins babaus!). A continuació van començar a caminar per dins del bosc; tot seguit, pel camí asfaltat que porta al mirador de Gresolet. Després de passar pel refugi Lluís Estasen, van accelerar el pas pel camí ben rost que, tradicionalment i de forma directa, porta als camacus i domingueros als denostats cims del Pedraforca.

Ni de bon tros la calor imperant ni les fites ocultes dels camins (gràcies, camins locals, per amagar els vostres icones tan preuats, verds i blancs, en alguna de les cruïlles més boscanes) van impedir a aquest parell sortir-se'n xiroiament amb el seu objectiu.

Però hi havia un altre parany, més psicològic que físic. Al peu de grimpada cap el cim, els hi esperava un quintacolumnista a sou per afeblir la moral excursionista, amb una arma de les més clàssiques contra la bucolicitat muntanyenca: un mòbil amb música a tot metxa. Però no es tractava d'una cançó xiruquera d'en Quimi Portet la que anava sonant; i ca! era quelcom tan abrasiu com una melodia d'en Justinià Llac de Fusta (bé, l'ex N'Sync Justin Timberlake), i als 2100 metres de la Collada del Teuler! Malauradament, només s'els va endarrerir la marxa (la pujada es va allargar unes 3 hores, jejeje)...

Al Pollegó Superior (2497 m), es van topar amb una gentada terrorista de la més dispar. D'entre tots ells, els més significatius van ser un francès amb un marca de planxa a la seva samarreta "tècnica", i un jove blanc de terror, amb vertigen... del de debò. Quina fila tots plegats. Malgrat tot, el desastre no es va aturar i després de fer un mos, els dos xitxarel·los es van espavilar per saltar i botar per primer cop en sa vida a través la meva llar: la tartera del vessant est.

Inicialment, tot s'ho van trobar decebedor , car el pedregam de la part superior ha estat substituït gairebé per marges esmicoladíssimes que dificultaven una baixada gomosa, amb estil. Més a baix, però, les meves companyes i jo ens fem més presents i entre trepitjada i relliscada,... grrroommm!!! ja hem tornat a baixar uns quants centímetres més...

FINS QUAN DURARÀ AQUESTA VIOLACIÓ DEL SEMPITERN PATRIMONI GEOLÒGIC?

Preguem a les autoritats competents que aturin aquest degoteig d'energia potencial que estan patint les nostres muntanyes en general, i les nostres camarades, les pedres de les tarteres, en particular. Que com a patrimoni paisatgístic del qual formem part, també tenim dret a un espai acotat (diguem-ne "reserva geològica intocable") com les de protecció faunística o floral.

La nostra campanya pot comportar actes tan poc populars com les que van provocar que un hispa-pa-pa-pa-pa-pa-noamericano rodolés literalment com una pilota, pit avall, sobre una catifa de doloroses punxes . El carallot va tenir la desvergonya d'explicar-ho als Trempapics, a recer d'una terrassa d'un bar de Saldes, que s'ho van empassar amb admiració i tendresa entre birra, clara i braves...

No ho dubteu: moratòria a les baixades salvatges no nivals a la tartera sud del Pedraforca.

La PedraNEGra

PD: l'escandalós àlbum de fotografies de l'excursió el trobareu aquí... (mal virus no us infecti el vostre ordinador, curiosos excursionistes edafo-violadors!!)

primers passos

2010-07-04T16:40:00.006+02:00

Fa 52 dies que sóc el flamant propietari d'un lligament creuat anterior nou. Després de molts esforços al gimnàs i fins i tot d'alguna caminadeta, aquest matí m'he aixecat amb ganes d'anar a provar la nova adquisició. Bueno, de ganes ja fa dies que en tenia, però els xamans de la tribu no em deixaven.

L'objectiu escollit: pujar fins a Sant Joan, com no, a Montserrat. Es una de les primeres passejades que vaig fer per la meva muntanya, i es aquí on m'havia de provar, a casa.

600 metres de desnivell per caminet irregular, ple de pedra solta, una prova de nivell en tota regla... si considerem el meu estat. Les sensacions han estat contradictories; felicitat de tornar a caminar per la muntanya, tornar a pujar, tornar a suar, tornar a sentir-me bé, lluny de que he estat, però en el bon camí. També m'he sentit estrany, acompanyat per un genoll que no es el que recordava, que em fa mal, que no s'estrirà bé, que no te massa força, però que el tatuatge em fa saber que és el meu. Avui li he ensenyat lo que li espera, es important que s'hi vagi mentalitzant.

I ara sols em toca continuar, però les secions de gimnàs es faran menys pesades, he vist clar que ja queda menys per tornar a pujar fins a d'alt.

Estada a la Vall de Boí, entre Falles i Pastorelles

2010-07-04T11:35:00.007+02:00

Hola nois i noies, massa temps sense esciure al blog, no creieu pas que no hem fet activitats, ens al contrari, el mes de Juny ha estat prodig en muntanya, algunes molt novedoses per nosaltres com fou participar en la Cuita al Sol, però d'això ja en parlarem un altre dia.

Avui us parlaré d'unes mini vacances a la Vall de Boí, pels volts de Sant Joan una troup amico-familiar passaren uns dies a la meva Vall pirinenca predilecta, començà amb la baixada de les falles de Barruera, o potser abans, amb la contrucció de les falles, com tenia temps i el material el tenia a mà em vaig enfrascar en el bricolatge, primer una mica poca traça, però amb l'ajuda inestimable d'un veterà habitant del poble la cosa prenguè forma, ja teniem les falles, només quedaba pujar-les, endrapar quelcom a la vora del foc, encendre les falles i cap avall corrents i cridant com berracos en zel, això és vida!

L'endemà fora un dia regalat de turisme motoritzat per la vall, sempre imprescindible per ensenyar els indrets més representatius als foranis, com per exemple la presa de cavallers, els pobles i les seves esglèsies romàniques patrimoni de la humanitat, les pistes d'esquí més altes, etc..., però nosaltres som gent caminanta, no ens conformàvem veient la vall darrere un mirall, necesitàvem trepitjar els seus camins.....

Dit i fet, un altre dia per la vall i una caminada que és presentava ben parida, vam fer el següent recorregut: Barruera-Durro-Saraís (poble abandonat)-Durro-Boí-Barruera., un camí que aconsello a tothom qui vulgui caminar enmig de la natura, gaudint de vistes panoràmiques, a la vegada que visita bonics pobles pels antics camins de la Vall, paraula de Trempapics.

Cal dir que encalçant el tram final de l'excursió ens caigué un xàfec que ens remullà una mica i que mantingué un aire gòtic a l'ambient, un premi que ens donà la natura per acabar aquella maravellosa jornada.

Arribava l'últim dia, per tant calia aprofitar al màxim, d'horeta sortíem de Barruera per pujar de forma contundent cap a la vall de capçalera, una vall ramadera de prats inmensos i muntanyes arrodonides (no totes!), ramats de vaques brunes, bous intimidants, vedellets tendres, cavalls i poltres, cabres i béns...ens sortien al nostre pas, tot el que un carnívor desitjaria vaja!!! :-)

Així quedà la presa, el company com és vegetarià menjà una amanida de xicoria recollida als prats de la zona.

Quatre indrets a remarcar, el primer la preciosa i petita ermita de Sant Salvador amb vistes a la vall de boí on per aconseguir una imatge més o menys artística fèrem de funambulistes (vaig pujar a coll i be al company) digne de foto el moment....

Uns metres més enllà el refugi/cabana de la Cornella, bonica construcció que ja tenim clixada per pernoctar i encarar futures ascensions per la zona.

El Port de Gelada fou el següent objectiu, vistes d'envergadura a la zona de Vallhiverna, Mulleres etc..., a aquestes alçades un ramat de mosques ens feien la guitza insistenment per tant per intentar desempallegar-nos d'elles pujàrem un turunet que quedava aprop anomenat Pic des Pales del Port (2235 m.), les mosques no desaparegueren, pero la vista s'ho valia,

De la solitut més absoluta passarem a tenir un company de muntanya força curiós, un jove habitant de Boí aparegué amb la seva moto de cross, mantinguerem una amistosa conversació amb ell,no sabia el perill de mort que habia patit, el salvà saber que era de la contrada, si no fos així la moto hagués cremat al cim mateix com a senyal per a futurs profanadors de la natura....

D' allà cap a Barruera amb uns inquietants trons que ens seguiren fins la vall, la muntanya ens estima.

Cal dir que ens hem transformat en alpinistico excursionistes científics, el llibre de natura ha entrat amb força com un element indispensable en les nostres sortides, ni les teranyinoses matafocs ni les pastorelles s'ens resisteixen...

Reportatge Fotogràfic excursió per la Vall de Boí

Reportatge Fotogràfic Pic des Pales del Port

SaluT i Muntanya!

Carlits i Peric

2010-06-10T00:14:00.010+02:00

Un cap de setmana sencer a la muntanya!!! Inaudit! On s'és vist això!!!

La cosa començà un divendres de Maig, sortir del kurru, passar a buscar tot el personal i cap a la Cerdanya que hi falta gent!

Un cop a la Cerdanya i malgrat algun despiste del conductor arribarem al nostre primer destí, un luxós hotel on teniem que passar la nit.....NOOOOOOO!!!!!!!! Que és bromaaaaaaaaaaa!!!!!!!! Passarem a buscar una amiga (kurranta del hotel) que ens havia d'allotjar amablement al seu pis de Puigcerdà, i ben agust que passarem la nit! Xerradeta fins a altes hores de la nit i ha dormir que al'endemà teniem feineta a fer.

Carlit, la muntanya superba (i el camí celestial...)

En un pim-pam ens plantarem a les Bulloses, una gentada de por feia turisme dominguero mentres nosaltres sortírem esperitats endinsant-nos en el bosc, anavem flipats admirant el paisatge, multitud d'estanys esquitxaven el territori al nostre pas, verd, gris i blanc eren els colors predominants, i un cel collonut anunciava bon temps.

Trepitjant les primeres neus la cosa s'anava empinant per moments, fins arribar a l'últim tram d'ascensió on havíem de decidir si tirar per l'esquerre buscant la grimpada o ens posàvem els grampons i el piolet per tirar cara barraca, aquesta última opció fou la escollida, A BARRACA!!!! Una pala superba ens esperava, de mica en mica la guanyarem gaudint d'aquestes sensacions tan especials que ens ofereixen aquest tipus de terreny, ja estàvem al coll que separa el bicèfal Carlit, primer tocava el petit (2910 m.), quines magnífiques vistes per déu!!! Després passà el torn al gran (2921 m.), fita aconseguida!!! Joia i algaravia, sobretot pel Rankor, que li tenia un compte pendent, Per fi Rankor!!!!!!

Després de gaudir del paisatge, fer les corresponents fotos i celebrar-ho com deu mana (Fumfum!!!!) prenguerem rumb de tornada, cal dir que malgrat ser un pic tan famós no hi hagué saturació de personal, ni en la pujada ni en la baixada, això si, hi hà gent de tota mena, desde un parell de francesos super equipats patrocinats per decathlon, fins a un parell de post-adolescents catalans, que anaven en xandall i esportives, trobats just abaix de la gran pala, d'allà no passaren, ja ens vam encarregar de comentar-lis subtilment que farien bé de fer marxa enrere....(el possible rescat el pagarien??? I nosaltres, també??? Però som a França, ens mesurarien pel mateix raser???, i si passés al Pedraforca???, preguntes i més preguntes....)

De tornada seguirem una part de l'anomenat tour dels estanys que ens feu donar una volta important, però quines magnífiques vistes, i quin tros de muntanya havíem pujat, ens pararem varies vegades per mirar enrere i admirar el Carlit i el camí recorregut fins arribar al seu cim, espectacular i preciós, no tinc paraules per desciure el camí i el cim assolit, la natura ens estava regalant un espectacle visual maravellós, aneu-hi si podeu, aneu-hi!!!

Amb les botes xopes (en particular jo, ja que les polaines moriren en l'ascensió), arribarem al vehicle, i ens buscarem un prat apartat per plantar la tenda, sopar, xerrar i dormir com angelets (la meva millor dormida en tenda que m'enrecordi), i és que cal dir que tenir el cotxe a dues passes et permet acomodar-te millor, portar una manta de lleopard, manta térmica. etc...., com ens cuidem!!!! I tot això malgrat un ramat de vaques força sorolloses que ens envoltaren per la nit....MuuuuuuuMuuuuuuu.........ZZZZZzzzzzzzzzzzzzzz

Perics ( O lo pits grossos)

A l'endemà ens despertà la calor, quina sobada padre ens haviem fotut!!! (Bé, el nen ja feia unes hores que rondava, probant artilugis de dubtosa vàlua, que es noti que és enginyer!!! :-P)

Esmorzarem al sol, i ens disposarem a guardar tenda i demés per començar la nova aventura, UPS!!!! Una mala notícia, el company Rankor cansat i estomacat per la batalla del Carlit causà baixa, per tant és quedà de visita naturalística per la plana de les bulloses, els altres dos guerrers que quedaven al camp de batalla tenien un objectiu entre cella i cella, les mamell...., dic , ejem..., els Perics, pits, dic pics d'arrodonides formes....

Després de passar a velocitat del llamp la multitud humana que seguia el camí al llarg del llac de les bulloses, ens fonguerem amb la natura més feréstega, caminant per prats fangosos, ponts de neu, creuant rius d'aigues salvatges, passant per estanys primigenis, refugis perduts, guaitant flors de colors impossibles, descobrint valls inexplorades, ramats de cèrvols i marmotes en caus de neu....., però que és pot demanar més!!!!!!!!!!!!

Malgrat semblar propers, des del llac de les bulloses la caminada és llarga, i un cop arribes a la base de les muntanyes la pujada és forta, fins arribar al coll que separa els dos Perics, a l'esquerre el gran (2810 m.), a la dreta el petit, ens encaminarem al gran pujant fort per la carena de la muntanya, a vegades grimpant, trobant-nos passos un xic exposats per la neu i el glaç que conservaven les pedres, patada al gel amb la bota i cap amunt, assegurant on ens agafàvem i on posàvem el peu arribàrem al cim, coi amb el Peric!!! desde la llunyanía és veia un pic arrodonit i femení, està clar que fins que no ho trepitges no saps que et trobaràs....

Novament un gran cim, unes vistes excelses, una gran alegría, fotos i ganyips i.....BROOOOUUMMMMM!!!!!!!!!!!!......, una senyal del cel prou eloqüent, el temita s'estava posant fumut, núvols baixos i negres, trons a la llunyanía, un xiri-miri escarransit.....teniem que sortir d'allà!!!! Cames ajudeu-me baixarem per la carena fins arribar a una pala de neu que baixava directe a la vall, allà per on un parell de valents, que minuts abans havien assolit el cim per una peazo de cresta baixaven, no ens ho pensarem gaire, al galope tendido (més tendido que galope) arribarem a la vall tot just per veure com el pic és tapava per uns nuvolots...aiiiii quina poooor!!!!

El camí de tornada és feu alegrement entre xirimiri i sol, fins que l'astre rei triunfà, quins contrastos dóna la muntanya!!! Volàvem per la vall intentant arribar lo més aviat possible ja que el companys que s' havia quedat a la bullosa ens informà que el vehicle patia de coixesa...., al final però i per sort només fou una falsa alarma, podiem tornar a caseta sense problemes.

Puigcerdà, pizza que t'hi cagues, carretera i manta (de lleopard...)!!!

Ho Haveu Vist quin cap de setmana, HO HAVEU VIST!!!!!!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

La Mola, mola molt!!!

2010-05-30T23:54:00.005+02:00

L'esclat de la primavera ja és aquí! Calia anar a veure flors i ensumar natura, i així ho vam fer tres trapelles trempapics.

En un pis-pas ens plantarem a la petita i bonica població de Colldejou d'on sortia l'ampla pista que començava a pujar cap a la Mola (921 m.), per després esdevenir un corriolet empinat que desembocava al terreny del far-west per finalment treure el cap a l'ampla altiplà que conforma aquesta mole de pedra tarragonina (per cert, vaig guanyar una aposta referent a l'estona que trigaríem a arribar, que encara estic pendent d'abonar...:-P)

Un cop a dalt un ventet fresquet ens donà la benvinguda al mar d'herba, flors i paisatge superb, recorrerem l'ampla planícia i com veiérem una bústia amb una llibreta, doncs deixarem constància de que els Trempapics un dia de Maig del 2010 trescaren per aquests paratges (sempre està bé fer publicitat aplicada al medi...)

De tornada veiérem un roc amb uns grafitis sospitosos (cal recordar que és una zona habitada fa milers d'anys per la humanitat, i un poblat iber resta soterrat per la zona...), férem una foto i amagarem el roc pendents de confirmar la troballa (i si s'escau fer-nos rics :D)

De baixada agafarem un altre camí per fer la volta circular que tan ens agrada a la nostra colla. Ja prop del poble ens pararem en silenci per gaudir del concerto magnífic que ens brindaven els innumerables ocellets de la contrada, un plaer pels sentits, llàstima que una ferum més aviat desagradable ens inundava les cavitats nasals, si, just amagat entre uns matolls un gat en franca descomposició era el causant, bon lloc havíem escollit per sentir el concert, no era platea precisament... :-P

Després van venir uns musclos i una senyora fideuà regat amb el caldo corresponent, per a continuació fer la conseqüent passejada pel poble i acabar bevent cerveses a la terrassa veient les orenetes i falciots passar a ras..., però això amics, ja són figues d'un altre paner... ;)

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Corrent per Altafulla

2010-05-27T12:39:00.011+02:00

Una altre edició de la Cursa de Primavera d'Altafulla, que ja s'està convertint en una tradició anual, on en el marge de 5 km. em provo amb tota la colla corredora de les contrades per veure si la cosa rutlla.

Estic content! He baixa't 1 minut i escaig l'anterior marca (24,16 min), en un recorregut força més exigent que l'any passat per aconseguir la 195ª posició de 331 corredors, el meu pachango-entrenament sembla que dóna els seus fruits!!!

Resultats
Reportatge Fotogràfic

SaluT hi ha córrer!!!

Història de dos a la Feixa llarga

2010-05-11T16:36:00.006+02:00

Fa temps, temps ençà*, un parell de trempapics super motivats amb això dels corredors de neu se les prometien molt felices anant cap a la cara nord de l'Infern (2869 m.) per pujar-hi per la via directe, tot començà d'allò més bé, el nostre conegut camí fins al refugi, per més tard trobar-nos amb la ventada de sempre al coll de la marrana...

Si tot anava sobre rodes, o millor dit, sobre raquetes, fins que una tal Feixa Llarga ens demostrà que no es diu que es blat fins que no és al sac i ben lligat, efectivament, una feixa llarga de nassos amb un desnivell indefinit (ni massa inclinat per pioletejar, ni massa poc per raquetejar) i una neu primavera ocultant cada mig metre un sot de 2 metres de fondària ens feu esbufegar el que no és dit, el company prengué la pitjor part, primer vam veure impotents com el saquet dels grampons li queia rodolant cap avall uns quants metres, sort que és parà a mig camí, ja ens veiem baixant a la fondalada...., i després és quedà sobtadament enfonsat a la neu sense poder sortir, mentre ell lluitava amb els elements enrabiat, jo uns metres més enrere patia un atac d'hilaritat irreprimible, la situació ho aconsellava, o això o fer mala sang, millor riure...

Un cop desencallats arribàrem al coll entre el Freser i el Bastiments, cansats de batallar amb la Feixa llarga, aquella vegada ens havia ben ensarronat, no teníem esma ni temps material per baixar el coll i entomar el corredor que ens havia de deixar a l'Infern, per tant prenguérem la sàvia decisió de pujar carena amunt fins arribar al Freser (2835 m.), unes vistes ben collonudes ens esperaven a dalt.
També feu acte de presència un helicòpter pels voltants del coll de la Marrana, massa insistentment per pensar el pitjor (un cop a casa coneguérem la notícia que una allau havia enganxat pels voltants del Gra de Fajol uns esquiadors, només ferits, sortosament)

Després de ganyipar quelcom baixarem la muntanya pel dret, ens arrecerarem al coll de la marrana de nou per ganyipar i cap a fer la birra, a Setcases, on apart d'hidratar-nos com de costum també comprarem mel de la contrada, ben bona i natural.

Va ser una sortida no reeixida com voldríem, però ben profitosa, com no podia ser d'una altre manera, la muntanya ens feu moltes malifetes aquell dia, segurament els perduts minairons tenien molt a dir, i s'endugueren de record una estaca de neu i mil esbufecs, però ben mirat, que totes les desgracies que tinguem a muntanya siguin així!

*Jornada del 20 de Març del 2010

En PotaVerda ahir va fer anys, felicitats nanu, espero seguir per molts anys la teva traça a la neu i a la vida!!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Caminant pel Tarragonès

2010-05-07T17:28:00.008+02:00

L' ésser humà moltes vegades menysprea allò que té més proper, possiblement influenciat per aquest món globalitzat, on per la tele et fan viatjar arreu del món cada dos per tres, i només tenim ulls per allò llunyà i moltes vegades inabastable...

Hom és perd els tresors que té a l'abast, moltes vegades al costat de casa..., i on altres, a milers de quilòmetres, hi voldrien venir....

Cal saber aprofitar l'espai on vius, gaudir-lo a tope i sentir-se afortunat, si és així la resta del món també el valoraràs en la seva justa mesura, quant el destí t'hi porti.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Atalaia del Montmell

2010-05-01T20:02:00.004+02:00

Aquesta vegada acompanyats d'una magnífica parella de trempapics i la seva gossa Terra continuem la descoberta de la geografia surenya del nostre estimat país, aquest cop tocava una part inexplorada i feréstega, sobretot per la seva màquia mediterrània que un altre cop ens torturà les extremitats a consciència, al punt que crec que el pròxim gadget muntanyenc a adquirir serà un matxet ben afilat....

Ep, que no he dit on ens trobàvem...., doncs a la comarca del Baix Penedès, terra de vinyes, d'antigues fronteres, de castells , de matances ....i de muntanya!

Doncs si, ens atansarem al petit poblet de la Juncosa del Montmell i d'allà enfilarem un corriol per més tard enganxar una pista forestal per més tard un altre vegada un corriol...., tot passant primer per una àrea recreativa...¿?¿? que feia bastanta poca patxoca i de recreativa ben poca cosa, una font i un dipòsit d'aigua feien el fet...., després per una ermita anomenada ermita Nova de Sant Miquel, i ja se sap, si hi ha una nova hi ha una vella, i la trobarem un xic més amunt, la veritat molt maca aquesta vella ermita romànica, amb unes vistes realment bones de tot el Penedès i comarques veïnes, no m'extranya que servís d'atalaia igual que el castell, al qual arribàrem per un corriolet bastant empinadet on en algun tram férem servir les mans, fins arribar a un petit coll, a mà esquerre teníem les restes del castell, a mà dreta una gran creu i la carena que més tard seguiríem per arribar al cim...

Férem una super parada apalancats en una herba superba, tot xerrant de tot i de res mentres un sol espatarrant ens anava cremant inexorablement, finalment aixecarem el garito i ens dirigirem a la carena que enllaçava amb el cim, una carena mediterrània bellíssima on un parell de nimfes els hi agradà tant que no volgueren continuar fins al cim i és quedaren guaitant el paisatge :-P, la gossa i els dos númens arribaren al cim, com no podia ser d'una altre manera! l'Atalaia del Montmell (860 m.) era nostre!

De tornada el mestre Rankor tirà dret avall mostrant un salvatgisme digne dels trempapics, els demés el seguirem so-lícits mentres la màquia feia la feina bruta, jeje.

Al poble una mica de relax i cap a casa que calia veure la gran victòria del Barça sobre el Real Mandril (així va ser i així veieu que les actualitzacions del bloc van una mica lentes últimament..., que hi farem, som un grup molt atrafegat!)

No importa l'alçada o la dificultat que pugui tenir una munanya, qui sàpiga veure-hi més enllà hi trobarà allò que busca.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Cresta de la Seda

2010-04-21T16:11:00.005+02:00

Havia sentit a parlar d'una cresta mediterrània a la Serra de Llaberia, un dolç que s'havia de tastar, i per tastar-lo vaig enganyar al de sempre i férem cap sense miraments....
De Pratdip, poble de llegendes canino-vampíriques, sortirem enfilant corriols on la màquia ens demostrà qui mana, jo als braços i el company a les cames quedàrem ben marcats, però sarna con gusto no pica així que en un santiamén estàvem grimpant per la cresta (no tan fera com la pintaven) on només un pas equipat amb cadenes cap al final donava un toc de canguelo.....

Ja estàvem a l'altiplà de llabería, on albiràvem les serres tarragonines i els cims pròxims que encararíem ràpidament, primer el Mont-redón (863 m.) i tot seguit el Cavall Bernat (840 m. el nostre primer Cavall Bernat!!!), aquest últim per una canal ben empinada i una grimpada amb un pas de II ben mono que ens aplicà un xic de canguelo al desgrimpar-lo, no podia ser d'una altre manera, un Cavall Bernat se l'ha de treballar però la recompensa sempre està allà dalt, esperant els valents!

Un cop avall continuarem el circuit fent la circular entre boscam i màquia mediterrània entre les especies botàniques sobresortia la nostra palmera autòctona, el margalló, fent les delícies del meu company, que fàcil és acontentar aquest home!

L'únic bar de Pratdip ens esperava amb els braços oberts per oferir-nos una caçola d'olives i un parell de mitjanes, tot amenitzat amb les nostres viandes habituals (amanida de pasta de pot i revoltijo de sobres) amb una llauna de sardines inclosa, que ens omplí el butxe...., el que passa és que al cap de poca estona els del bar tregueren un parell de paelles que deunidó quina pintorra, així que només hi havia una solució, xerrar amb el gourmet per així aclarir assumptes sobre la nostra alimentació vers un altre dia d'excursió, l'home ens ensenyà els arrossos i un tros de carn de 20 kg de vedella per tallar a rodanxes ben grosses, i ens digué que quant vulguessim podiem reservar àpat....no hi hà dubte!!!
La sobretaula la dedicarem a fer turisme pel poble, no veierem cap dip, en canvi de musulmans hi havia un bon cabàs, ja està bé, almenys hi ha vida, als cristians els hi va la ciutat....

Llabería, magnífica serra, un altre gran tresor aprop de casa.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Tresor

2010-04-19T17:03:00.007+02:00

Hi han espais que s'han mantingut inexplicablement "verges" al pas de l'home, un d'ells ben aprop de ca meva, no us diré pas on és troba, són tresors que cal cuidar i anar-hi només un cop o dos a l'any per no destorbar la seva pau i la seva fragilitat....

Potser algún dia us portaré, perque els tresors s'han de compartir, però només amb bona gent com vosaltres ;)

SaluT i Muntanya!

Somnis fets realitat

2010-04-01T00:14:00.008+02:00

Aquesta foto un dia la vaig somiar...

Canal Occidental al Gra de Fajol Petit
PD/180m/55ºmàx

I s'ha fet realitat, i no sabeu quina alegria, quin goig, i quina plenitud, però és com si hagués perdut quelcom...., estranya sensació...

Sort que sóc un somiador, i de somnis no me'n falten....

Sense els qui surten a la foto mai s'hauria fet realitat.

Reportatge Fotogràfic d'Aka
Reportatge Fotogràfic de Secà

SaluT i Muntanya!

Zugarramurdi

2010-03-21T17:31:00.004+01:00

Gran indret aquest de Zugarramurdi, plé d'història, muntanyes exhuberants, camps verds i coves misterioses, a més a més ens va agafar un dia ja de per si prou tenebrós, ideal per visitar aquest indret del nord de Navarra...

Un museu ens va obrir els ulls per entendre millor que va passar fà uns centenars d'anys per aquestes contrades, simbología, creençes, cultura....., condició humana....
Qui són avui en dia les bruixes, i qui els inquisidors? Jo en tinc una lleugera idea....

Vam gaudir d'un passeig solitari per aquestes coves i prats d'antigues festes paganes en honor a Mari i de contrabandistes assedegats d'or, eren altres temps, avui és un recorregut màgic per a qui li agradi la natura i la història.

Un apunt, d'en Aker en sentireu a parlar ;)

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

consolidació

2010-03-11T20:28:00.004+01:00

Diumenge 28 de febrer. M'aixeco i fa un dia collonut... no tinc res a fer. Després d'esmorzar com un senyor vaig cap a l'habitació per tranformar-me en una persona normal, amb tant mala sort que veig la corda que no fa pas massa m'he comprar, i es que aquest any he decidit apendre a tocar la corda.

No se com, me n'adono que acabo d'aparcar el cotxe a l'aparcament de la cova del salnitre, estic a Collbató. L'objectiu, fer el barranc del torrent fondo, el primer barranc en solitari.

Com que tinc ganes de caminar, em dirigeixo cap al pla de Sant Miquel i començo a baixar pel camí vell de Collbató al Monestir. Un dels revolts es atravessat pel propi torrent fondo, punt de partida de la meva aventura.

La resta s'explica en una sola paraula: diversió.

I en una imatge:

Tot i que algunes de les ressenyes que havia llegit aconsellaven no baixar fins la carretera i sortir del barrant pel camí de les feixades, decideixo fer l'últim tram; la veritat es que val la pena, l'ultim ràppel de 10 + 20 (sols portava una corda de 50) es molt maco, em fica els pels de punta.

Mentres torno cap al cotxe caminant per la carretera, una sensació de felicitat i satisfacció s'apodera de mi. Arribo a la conclussió que això dels barrancs comença a estar dominat... cal pensar en el proper objectiu.

Un passeig per Navarra

2010-03-10T11:13:00.004+01:00

Robledal de Orgi

Sierra de Aralar

Via verde del Plazaola

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

amb la neu fins al coll

2010-03-05T19:29:00.005+01:00

Divendres 26 de febrer, aprofito per agafar festa i estirar les cames. L'objectiu escollit: el Setut (2.867m). De fet era un dels reptes pendentes (dels tants que tinc en aquesta vida).

Dia perfecte exceptuant un petit detall: no portava raquetes de muntanya.

L'idea era atacar el pic "a barraca", aprofitant la quantitat de neu existent. El problema va ser no haver previst que l'aproximació al llom del pic em costaria tant. L'excés de neu em va fer haver d'obrir trassa amb neu entre el genoll i la cintura durant quasi 3 hores. El resultat: arribar destrossat al punt en el que començava l'ascensió de veritat.

No se pas com, vaig aconseguir ascendir fins al Tossal Bovinar (2.841m). L'esforç va ser considerable, però realment va valdre la pena. Tot i fer un aire que tallava, les vistes eren espectacular.

El desitjat Setut el tenia a cop de pedra, si bé la cresta que m'havia de permetre l'accés no tenia bona pinta, i les meves forces s'havien quedat colgades entre la neu de la vall. El rellotge m'apretava, amb el que, un cop més, li juro al pic que un dia l'acabaré assolint i giro cua, aprofitant la trassa que tant m'havia costat obrir.

L'avantatge es que el camí de tornada no era gens perdedor, i en un temps rècord vaig arribar al cotxe.

En definitiva, un gran dia de muntanya que em va ensenyar una cosa: m'he de compar unes raquetes.

Descobrint la Serra del Mestral

2010-03-02T10:31:00.004+01:00

Anàvem a fer un pic, però ens vam trobar una serra collonuda que ens va embadalir i perdérem el nord....

Quin país de muntanyes!!! On menys t'ho esperes, te les trobes, altives, petites o grans, però sempre altives, parlan-te , cants de sirena que et fan voler apropar-te a la roca, i abraçar-la....

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

LA MOLINS DE REI - VILAFRANCA DEL PENEDÈS... PERÒ A L'INREVÈS

2010-02-23T07:11:00.001+01:00

El passat dia 13 de febrer de 2010 vaig realitzar el que s'antulla ja com una tradició de caminades en solitari; igual que l'any passat amb la Marxa dels Castells de la Segarra, vaig gaudir de la travessada de Molins de Rei a Vilafranca de la CEM... però en sentit contrari.

La caminada va començar a 3/4 de 8 del matí, des de l'estació de Vilafranca del Penedès. Poc després de deixar enrere els conreus de vinya de la plana, es comença a trepitjar la pista forestal que carena la serra de les Gunyoles, una magnífica atalaia de la comarca de l'Alt Penedès. La fita a seguir consistia en una ratlla groga que competia amb el color de la gatosa, un arbust amb unes flors groguenques semblants a les de la ginesta, però que floreix durant els mesos d'hivern.

Tot i que el dia va destacar per ser un dels més freds dels últims anys, amb mínimes a tota Catalunya per sota dels zero graus, també es trobava sovint el margalló (l'única palmera salvatge d'Europa) que donava un estrany ambient tropical a l'ecosistema.

Una hora i mitja després de sortir s'arribava a les Gunyoles. A continuació, calia travessar les serres de Riés i de les Planes (que formen part del sistema de serres de l'Ordal) per arribar a la urbanització del Lledoner. En aquesta localitat i va haver un punt d'inflexió doncs, malgrat haver badat un parell de cops amb les fites, anava bastant bé de temps. Però just abans d'arribar al pont del Lledoner de l'N-340, vaig perdre el rastre de males maneres. Cal recordar que les fites estan pensades per ser vistes i senyalar el camí en sentit contrari i, a més a més, amb la ressenya d'orientació amb descripció de la pàgina web sempre havies d'estar llegint a l'inversa. Així doncs, la meva pobra intuïsió va dir prou i, durant uns 2/4 d'hora vaig estar fent un mos i, a l'hora, estudiant la retirada més digna des d'aquella "ratonera": 0 ferrocarrils; 0 metro; 0,5 bus fins a Vallirana... un 0,1 en transport públic, perquè enganyar-nos. Fins i tot vaig estar pensant ensenyar natxa a algun camioner a la benzinera perquè m'emportès a casa de franc. Eren 3/4 de dues. Quan vaig saber que el minibus trigaria en passar mitja hora

(i que no m'havia depilat), vaig insistir per seguir encara més lluny per una antiga carretera i... "y ahí estás tu-u-u-uuuu... tu-u-u-uuuuuu..." un enginyós corriol va aconseguir obrir la porta (mai millor dit; sinó fixeu-vos en la foto per sota del pont... ni el superagent 86 s'agosaria passar per aquest passadís!) cap a una de les parts més fosques del recorregut.

La veritat és que em va sorprendre el tarannà boscà de tota la caminada. Esperava més urbanitzacions i més bosc "fet caldo", i no paratges tan salvatges i solitaris. De totes maneres, després de veure el temps que havia perdut (i que calia comptar, irremediablement, amb la possibilitat de perdre un altre cop la traça) em vaig capficar i no em vaig embaladir massa més. Després de creuar poblacions com la Palma de Cervelló i de passar, de lluny, Vallirana, Corbera de Llobregat o Cervelló, en unes 3 hores arribí al riu Llobregat. Allà calia prendre's amb calma l'haver de creuar l'scalextric de les autopistes i carreteres, i el mur de naus industrials que flanquejaven la llera. A les 5 tocades de la tarda ja estava passejant per Molins de Rei.

Tot plegat, 45 kilòmetres que tornaré a fer, de ben segur, en companyia.

en pota verdA

redescobrint un clàssic

2010-02-15T12:11:00.011+01:00

Feia temps que anavem parlant que calia començar a "tocar cordes". Aprofitant la presencia del Pedro, tot un mestre de la corda (i no precisament de la guitarra), vam decidir que ens havia arribat el dia.

El lloc escollit, com no, la meva estimada Montserrat. Vam decidir anar a jugar al Joc de l'Oca, un clàssic que ens ha permés passar grans tardes de diumenge en familia, i que aquest cop, en una versió no apta per a tots els públics, ens va permetre gaudir d'una molt bona estona.

Personalment em vaig sentir com un nen petit, adrenalina, emocions fortes, euforia, felicitat, seguretat, tot això i molt més concentrat en dossis de paissatges espectaculars, rappels, cordes, ATC o reverso.... i sobretot, molt bona companyia, que em va permetre disfrutar d'un gran dia, que segur sempre recordarem.

Com que no tinc paraules per explicar-ho i jo sóc més de números, doncs us deixo amb una simple formula matemàtica que permet explicar perfectament com va anar el dia.

més més més

més igual

Les imatges parlen per si soles.... sols cal veure la cara del principi i la cara del final.

I a sobre, vam acabar la jornada amb un dinar dels que fan historia. Això de les comilones es un esport que no practiquem massa, però un dia es un dia i la veritat es que vam jalar de conya.

NO NOMÉS VAN SER UNES PRÀCTIQUES D'ALPINISME A ULLDETER

2010-02-11T07:35:00.006+01:00

L'últim dia del mes de gener, l'Albert i en Luis van decidir de passar-ho a Ulldeter, per realitzar unes pràctiques d'alpinisme abans dels pròxims compromisos amb les enyorades canals de neu.

El dissabte anterior (03/I/2010) vam partir des de Torredembarra al vespre, amb l'ojectiu de passar la nit en el cotxe, en algun aparcament pels volts de l'estació de Vallter2000. Tot i que ja estàvem preparats per dormir a sota zero, la nostra sorpresa es va presentar de bon matí quan, en comptes de netejar la part exterior dels vidres per la gebrada, vam haver de netejar el crostró de gel que es formà a l'interior.

Pel que no estàvem preparats va ser pel que ocorreguí a continuació: vam començar a pujar per la carrereta que porta a l'estació d'esquí que, tot i haver estat netejada per la llevaneus, no presentava un estat massa practivable. A més a més, no portavem cadenes i el cel amenaçava nevades durant tot el matí. Vam decidir, llavors, deixar el cotxe a la cruilla de la carretera amb el GR-11, caminar fins el refugi d'Ulldeter i, en qualsevol pala de neu prou rosta, treure les cordes. A mesura que anàvem caminant (seguint la traça d'alpinistes més experimentats i amb les coses més clares),ens adonàrem que el dia estava millorant a passos de gegant i que conduir el cotxe fins les pistes i pujar al Gra de Pajol Petit per una de les seves canals, (objectiu de la jornada) no era tan arriscat com pintava.

La "tonteria" es va apoderar de nosaltres i de retruc, van aflorir els comentaris per justificar la nostra decissió. Xino-xano, en dues horetes, vam resseguir la línia elèctrica que perfila la vall del Ter i vam petar al refugi. Des d'allà contemplàrem el reguitzel de cordades que pujaven les innumerables canals del Gra de Fajol Petit.

Un cop apaivagada l'enveja amb un brou calent, decidírem desfer el camí i buscar el nostre camp de pràctiques, (per no perdre la tècnica del ràppel, el polipasto o les reunions). Gratificats amb un tobogan improvisat de neu, encetàrem la tornada una mica més animats, amb ganes de trepitjar neu i, en menys mesura, el glaç que s'amagava a sota (els "talegazos" van ser freqüents).

A mitja tarda, quan ja portàvem un parell d'horetes penjats d'uns arbres i amb la satisfacció de recordar bé les 4 lleis bàsiques del xitxarel·lo alpinista, vam decidir recollir el fato. De tornada cap el cotxe vam descobrir que el dia no havia estat tan dolent doncs descobrírem una nova manera d'atansar-nos al nostre bressol alpinistic per antonomasia (el GR-11). També vam fer una mica de cames carregant tot els ginys, vam refrescar la memòria i, a més a més, el temps ens estava regalant una nevada majestuosament pausada. Tot era tan bucòlic! To France, de Mike Oldfield, va tornar a sonar pel meu cap...

Tot i que a Sant Joan de les Abadesses (el nostre birròrum del jorn) la neu amenaçava deixar-nos aillats, ens va perdonar fins passar Ripoll. Fent tabola amb la TIFAni al cotxe, (es va quedar allà o me la vaig emportar amb mi...?) vam realitzar una gran descoberta gràcies a Catalunya Express de Ràdio 4 RNE... "Qui ens ha robat el barri "de Geronación.

Apa, aquí queda això, com a
homenatge a les indecisions i cagades
dels principiants alpinistes.

El cotxe ens volia comunicar alguna cosa...

crec que volia dir "Trempapics...

treieu-me d'aquí..."

eN pOTAVERDA

Epíleg: abans d'acabar (pels qui encara tinguin empemta d'empassar literatura "èpica") vull deixar palès un record que m'acompanyarà per tota la vida. Al gener del 2001, quan vaig començar a mostrar un estrany interès per la muntanya, vaig convèncer a mon pare per a que m'acompanyés en tren a l'estació de la Molina... per a trepitjar neu. Seria la primera exploració pirinenca de tantes que he fet fins avui.

Va ser un dia brom, de pluja. Les pistes eren tancades per manca de neu, i vam passar el dia aixoplugats a l'estació. La jornada va ser trista, però hi va haver un sentiment (que mai he arribat a saber descriure amb mots o adjectius) que va...

Única imatge que es conserva d'aquell enigmàtic dia
de 6 de gener de 2001:
mon pare contemplant les pistes de La Molina des
de l'estació de ferrocarrils.

...predominar; una cançó que vaig sentir a l'andana de l'estació de Sants, just abans de pujar al tren, m'ha acompanyat des d'ençà, i és la manera més maca que ser d'expressar aquesta innominable sensació.

Massa casualment, pocs dies després de la nostra estada a Ulldeter, he trobat la versió perduda que necessitava per vestir-la, encara, de més força i misticisme...

SENTIR EL FRED AL PORT DEL COMTE

2010-02-06T00:17:00.007+01:00

Primer de tot, demanar disculpes per la tardança a l'hora de penjar aquesta ressenya... vergonya em fa pensar que la vam realitzar el dia 9 de gener!! Per manca de temps i per por a enganxar-me 3 hores escrivint, fins ara no he trobat un foradet.

Al torró: un magnífic dissabte de gener (el 9/I/2010), l'Albert, en Raul, un nou company de batalletes (l'Albert de DEPANA) i un servidor ens vam calçar les raquetes, per segon cop a la temporada d'hivern, però estrenant l'any excursionista.

La ruta la vam extreure d'aquesta plana senderista. Les característiques més rellevants les podeu llegir d'aquí mateix . Agraïm, com sempre, l'inestimable ajuda dels companys de muntanya que se'ns avancen i que ens marquen el camí.

Es tractava d'encetar 3 pics (el Pedró dels Quatre Batlles, la Tossa Pelada i l'Estivella) partint des d'un dels aparcaments de l'estació d'esquí del Port del Comte.

Tot i la gran quantitat d'informació que Emilio va registrar durant la jornada ((i que podeu trobar al següent enllaç del wikiloc corresponent.... TELETRANSPORTAT AL WIKILOC... JA!!!)), hi ha un parell de paràmetres que no vam poder mesurar... però sí patir: el fred i el vent. Aquí teniu algunes dades per a que us feu una idea:

Imatge de la neu a Catalunya el dia 10 de gener de 2010

Durant els dies 7 i 8 de gener (dijous i divendres), una gran massa d'aire polar va abraçar Catalunya provocant nevades a cotes baixes. El cap de setmana següent, es preveia una davallada de temperatures notable, així com vent huracanat. Tot i que el dia es va aixecar amb un cel seré, i malgrat trobar-nos en una zona civilitzada del Pre-Pirineu (situació que, en principi, augura pocs ensurts), a primeres hores l'ambient

era gèlid a les pistes d'esquí. A mesura que guanyavem altura a través d'uns terrenys suaus, el vent ens colpejava cada cop amb més violència.

Dalt del cim del Pedró dels Quatre Batlles (2383 m), igual que durant la pujada, vam trobar més excursionistes gaudint de les espectaculars vistes de la Catalunya central nevada: el Solsonés, la Segarra, la Conca de Barberà...

En el moment que vam decidir continuar amb l'excursió, vam ficar-nos en una caminada en solitari contra l'huracà que, xino-xano, ens feia més i més la guitza. Al Tossal d'Estivella (2338 m), l'última etapa després de pujar al Tossa Pelada (2373 m), vam intentar ser-hi poc temps (el necessari per eixorivir els dits de les mans, treure la càmera de fotos i premer el botó... encara que sigui amb els mocs gelats). Una petita edificació de les pistes ens protegí del vent que bufava fort, molt fort. Com a mostra de les condicions que vàrem viure, un gran botó (cortesia de l'Albert el Gran):

de les dades del meteocat a l'estació del Port del Comte (a 2300 m):

Si fem servir la fòrmula de la temperatura de sensació a la Wikipèdia (oh! gran temple del coneixement compartit)...

amb - 14ºC i 10 m/s (que són 38 km/h) ens surt un resultat de...

-25 ºC DE SENSACIÓ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

que encaixen amb el que ens diu la taula "windchill" següent:

Així s'entén que dues setmanes després encara no sentís amb normalitat els tous dels dits.

Ja veieu, a part d'un altre molló muntanyenc, també es va assolir una gran fita meteorològica.

Aquí us podeu descarregar les fotos d'aquesta jornada... històrica... al menys per a mi... iiuujuu!!!

I poc més a dir, que un plaer que un altre company gaudeixi de la muntanya amb nosaltres. Benvingut Albert, as de l'aire i de la neu!!!

Track
en potA VERDA

.... i més quilòmetres

2010-02-02T17:38:00.008+01:00

Un dels trets característics dels trempapics es que ens agrada caminar. Ens es igual per on, la qüestió es caminar.

Aquest cap de setmana agafo el relleu de l'Aka i sóc jo, amb companyia de mon pare i ma germana (que familiar, jejeje) qui s'ha dedicat a caminar.

Al final van ser 43 km per les comarques de l'Urgell i la Segarra. 7 hores de caminada pels paratges solitaris de la meva

terra d'origen... terra de secà.

Fent quilòmetres

2010-01-27T10:39:00.002+01:00

"Seguint senders entre pobles i masos, carreteres i fangars, on van?

Seguint senders, castells i pantans, joncs i pinars, pero, on van?

Uns estrenaven botes i equip, d'altres guiaven pels camins,

ben contents i cofois seguien andarins...

Pero,.... On van???

A caminar, xerrar, riure i descobrir!

I és que vint i tants quilòmetres donen per molt, més! I a seguir!!!!"

*Caminada pel Baix Gaià passant per, Torredembarra, Riera de Gaià, Ardenya, Catllar i arribant a l' inútil embassament
del Gaià.
I tornada, és clar.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

una ràpida

2010-01-24T15:14:00.006+01:00

Dissabte 23, no hi ha plans muntanyencs per aquest cap de setmana. Bueno, això no es veritat, algú havia de marcar el terreny.... Decideixo anar a estirar les cames per Montserrat, la setmana ha estat dura i necessito que em toqui l'aire.

Deixo el cotxe a Collbato i començo a caminar, direcció camí dels francesos. Ràpidament em planto al coll de l'Ajaduga, tinc els poros oberts a tope, he fotut una bona suada.

He decidit que avui es un bon dia per pujar als Ecos, tinc ganes de tocar cadenes, cordes, arrels, apretar el culet, ejjeje. Enfilo pel camí dels Plecs del Llibre, quin lloc més maco i solitari, continuament vigilat pel quiet Montgros.

Com que em queda apror, decieixo treure el cap per la Miranda, quin nom més apropiat, les vistes son espectaculars, tot i la boira baixa.

Arribo a la paret per encarar els Ecos i em trobo a dos muntanyecs, xarrem una estona i deixo que baixin, no els vull fotre cap pedrà al cap mentres jo em barallo amb la cadena, deu tenir 7 o 8 metres perfectament, ha arribat el moment de la veritat. Pujo d'una tirada, tinc les pulsacións disparades, com m'agrada.

Ja sóc dalt dels Ecos, les vistes són precioses, veig l'estimat pirineu ben nevat.

Un ratet de contemplació i encaro la canal del mico, ara toca baixar, que divertit. Un cop sóc baix, encaro el torrent del Migdia i cap a Collbato s'ha dit.

Arribo a casa i sóc un home nou, que bé que m'ha anat la terapia.